Anem a la repetició de les eleccions generals, com a resultat del fracàs en la investidura de president del Govern d’Espanya. Fracàs atribuïble, en principi, als dirigents dels quatre partits amb més representació parlamentària. Però, amb independència del grau de «culpabilitat» de cada un d’estos, eixe fracàs i bloqueig posen de manifest, sobretot, la necessitat de canviar el sistema d’elecció del president del Govern, que possibilita que es puga donar eixa obstrucció, i canviar-lo per un procediment que faça impossible eixos bloquejos i fracassos, com els que regixen en Euskadi i en Astúries, en l’elecció dels seus presidents, o com els que regulen l’elecció d’alcaldes en els ajuntaments. És a dir, que hi puga haver més d’un candidat a la Presidència del Govern espanyol i que el president siga el del partit que obtinga majoria absoluta en el Congrés, o el que tinga més vots parlamentaris entre els candidats, en segona votació. I desterrar els sís i els nos en eixe important tràmit parlamentari.
El fracàs s’ha donat, i pot tornar a donar-se, perquè això és possible reglamentàriament. I com vaticina la llei de Murphi «Quan una cosa pot acabar malament, segur que (alguna vegada) acaba malament». No és tanta la culpa dels dirigents com del sistema d’elecció. Però eixe fracàs també posa de manifest, novament, l’existència d’una esquerra il·luminada, que preferix possibilitar que governe la dreta en l’Estat, abans que permetre governar a un altre partit d’esquerres, majoritari, si no és amb el seu control i subjecció. Mentres Unidas Podemos continue sent decisiu en l’elecció del president del Govern d’Espanya, les possibilitats que hi haja govern d’esquerres o progressiste seran escasses o nul·les, com s’ha vist fins ara, que ha impedit per quatre vegades que la socialdemocràcia, el PSOE alcance la Presidència del Govern espanyol.
En la nostra cultura política d’aliances o acords postelectorals, la normalitat és que el partit o partits minoritaris donen suport al majoritari del seu camp ideològic, independentment dels pactes que hi puga haver. No fer-ho és una anomalia política. La ciutadania deu saber, immediatament després de saber-se el resultat d’unes eleccions, quin o quins partits governaran, si el resultat ha sigut clar, com ho ha sigut l’última vegada. Però amb Pablo Iglesias al front d’Unidas Podemos, amb vots decisius, les previsions, en l’àmbit estatal, no estan ni, segurament, estaran mai clares. I aixó ocorre perquè és una esquerra amb un líder il·luminat, fill ideològic d’una tradició antisocialista i antidemocràtica, com era/és la ideologia estalinista-maoista. Des de la dreta, contínuament li retrauen la seua antiga relació amb el «chavisme» veneçolà, però és pitjor, en Veneçuela, almenys, hi ha eleccions lliures, més o menys creïbles. En els països on ha governat (i encara governa, en algun cas) l’estalinisme-maoisme, o hereus, ni creïbles ni increïbles. I eixa és la ideologia i pràctica que subjauen en el salvador i redemptor Pablo Iglesias.
Es podrà discutir sobre la perícia o imperícia de Pedro Sánchez i delegats del PSOE en la negociació amb Unidas Podemos, però el que compta a l’hora de la veritat és què vota Unidas Podemos en les sessions d’investidura en el Congrés, amb un socialiste de candidat. I el que vota és en contra o que no prospere eixa investidura. Unidas Podemos, fins ara, en les quatre ocasions que s’ha donat el cas, no suma per a l’esquerra, sinó que resta. Fins i tot no vota a favor d’un govern de coalició que contempla la seua inclusió. Cal, per tant, que l’electorat d’esquerres envie a Pablo Iglesias i al pabloiglesisme a la irrellevància política, si vol assegurar un govern progressiste en Espanya.
Tornant al tema del sistema d’elecció del president del Govern espanyol, és necessari reformar article 99 de la Constitució en el sentit que ja hem apuntat. Això segurament propiciaria un cert retorn del bipartidisme, perquè el PSOE, per l’esquerra, i, molt probablement, el PP per la dreta, seran els partits més votats, i amb més possibilitats d’encapçalar el Govern. Però seria un bipartidisme imperfecte, com el que hem tingut des de la transició. I aixina hem disfrutat del període democràtic i de pau més llarg de la història d’Espanya. No són desitjables les majories absolutes d’un sol partit, a vegades aclaparadores i abusadores, que poden propiciar autoritarisme i altres «imperfeccions» democràtiques, però sí unes majories lògiques que puguen governar sense barreres des del primer dia. I per a «lo» que tenim ara, millor eixe bipartidisme imperfecte.
