Algú pot imaginar que un Tribunal prohibira al govern d’Espanya comunicar-se en castellà amb els de Cuba, Panamà, Guatemala, Hondures, Rep. Dominicana, Costa Rica, Nicaragua i Guinea Equatorial perquè en les constitucions d’aquests països la llengua oficial és l’espanyol i no el castellà? No, no s’ho imaginen. Però com el TSJ valencià va d’imaginació sobrat, resolgué en el seu dia que la Generalitat no pot adreçar-se en valencià a les administracions de Catalunya i Balears perquè no és llengua oficial als seus Estatuts. Si espanyol i castellà són la mateixa llengua segons la filologia, valencià i català també ho són. I si l’argumentació jurídica no diferencia entre castellà i espanyol, per què ho fa entre català i valencià? Perquè tot és relatiu; com el zero, que a la dreta és molt i a l’esquerra no és res. Ara preguntaria al TSJ per què la llengua pròpia és un zero a l’esquerre. Però no cal.

I ací volia arribar, perquè el Tribunal Suprem abordarà pròximament el recurs de cassació contra el disbarat disfressat de sentència del TSJ que l’Advocacia de l’Estat fa seu negant la unitat lingüística. Disbarat perquè el Suprem ja va dir en 2012 que català i valencià són la mateixa llengua i el Tribunal Constitucional va dictaminar en 1997 que la denominació estatutària no és una denominació excloent. Que el TSJ ho ignore en una sentència amb prosa de NODO sorprèn tant com l’al·lusió de l’Advocacia a una inexistent «Generalitat de València». I encara gràcies, diran vostès, perquè hagués pogut ser pitjor i substituir València per Levante.

Com el burro que brama perquè és la seua naturalesa, fer la guitza a les llengües perifèriques està en la naturalesa supremacista de l’Estat. En lloc d’establir ponts amb les autonomies amb llengua pròpia els dinamita amb l’Advocacia. Ximo Puig pot comunicar-se en la llengua d’Ausiàs March amb els seus homòlegs català i balear, però el seu govern ho ha de fer en la llengua de Cervantes. Veritat que sembla un acudit? Sí, a mi tampoc em fa gràcia.