Un any més els carrers de València s'ompliran de gents arribades des de tots els barris i pobles del voltant per veure passejar la Senyera acompanyada per les autoritats municipals, un regidor carregarà tota l'estona amb el seu pes, tot un honor pel portador o portadora, Altres autoritats i membres de la societat civil acompanyaran la bandera, ara de tot el País Valencià, fins la Catedral per oferir un Te Deum donant gràcies per aquell Jaume I que un 9 d'octubre de 1238 va véncer els àrabs incorporant el nostre País a una nova cultura. Tornant a l'Ajuntament faran una parada sota la imatge eqüestre de Jaume I per col·locar una corona de llorer i cantar, alguns amb els ulls plorosos, aquelles estrofes del mestre Serrano que ofrenen noves glòries a Espanya. A l'Ajuntament tornaran a pujar la Senyera al balcó amb una corda perquè segons diuen es una bandera que mai s'inclina davant ningú. Si non è vero è bene trovato.

No sempre ha anat així la celebració, especialment des que el regimen republicà fou anorreat pel dictador Franco. L'any 1939 les autoritats franquistes van substituir la Senyera coronada pet les quatre barres del Penó de la Conquesta. A partir del 1943 tornà a eixir des del balcó municipal la tradicional Senyera, havia deixat de ser sospitosa de republicanisme, I així, durant anys i panys, cada 9 d'Octubre els regidors de l'Ajuntament, vestits amb uniforme de Falange: camisa blava i americana blanca plena de medalles, passejaven la Senyera pels carrers de la ciutat, davant la mirada dels vianants que no sabien què era aquella estranya processó sense cap sant.

Però va morir Franco i ens van dir que havia arribat la democràcia, i ens ho creguérem. I el 9 d'octubre de 1977 més de mig milió de valencians, de tota condició i edat, vam omplir els carrers de València demanant «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia». Feia poc que havíem votat per primera vegada en gairebé 40 anys, i estàvem eufòrics, creiem que teníem les llibertats a tocar i l'alegria era la nota constant d'aquell dia. A la primera fila polítics de tots els colors, recorde alguns noms que m'eren propers i ja no son entre nosaltres com Vicent Ventura, que va ser el meu mestre en açò del periodisme, Muñoz Peirats d’UCD o Antonio Palomares del Partit Comunista. I recorde com, crec que fou Vicent Alvarez, van fer fora de la primera fila, on s'havia posat sense cap vergonya, Ramón Izquierdo, l'últim alcalde franquista de València. Senyeres sense blau i crits de País Valencià eren majoria per tot arreu.

I en pocs anys ens van trencar tots aquells somnis. El «café para todos» receptat des de Madrid va fer que els valencians perdérem un parell de llençols en cada bugada. I tot en virtut de la praxis política, les ansies d'alguns per tocar poder i, també, pel poc arrelament de la fe nacionalista entre els valencians atacada, especialment, per una dreta, primer UCD i després PP, i un PSPV, fagocitat pel PSOE, pendents sempre del que manaven els seus dirigents des de Madrid. I així vam passar de voler ser un País a ser una Comunitat, terme que va inventar-se Emilio Attard «la imbecilidad de Comunidad Valenciana me la inventé yo».

I en aquest negoci hem perdut bou i esquelles de la mà d'uns polítics que, pensant en ells més que en el País sempre han cedit davant les exigències de la dreta. Cada 9 d'Octubre paguem les conseqúències veient com l'extrema dreta es passeja lliurement agredint els que no pensen com ells. I no passa res.