Quan cap a mitjan mes d'abril del present any 19 vam tindre tràgica notícia del prematur decés de la nostra col·lega i companya de professió l'arqueòloga de raça Josefina Marimón Martín, un natural sotrac va commoure tot el col·lectiu arqueològic de València, fruit de la funesta sorpresa del seu inesperat traspàs i de la seua expressa voluntat de mantindre a l'àmbit de la més estricta intimitat familiar el seu darrer ingrés hospitalari cap al febrer passat, així com també va suscitar espontàniament a les xarxes socials diferents veus d'amics, afins i alumnes, tot i propugnant la celebració d'alguna mena d'homenatge públic a la seua sempre abnegada tasca a favor de la recuperació del patrimoni històric valencià, en llocs, per ser brevíssims, tan emblemàtics com l'església de la Sang de Llíria, les excavacions de la Almoina a València, els forns romans de la Llobatera (Riba-Roja del Túria) o el monestir cistercenc de Santa María de la Valldigna (Simat de la Valldigna).

Però el cert i veritat és que, transcorreguts alguns mesos i les nombroses obligacions professionals de totes i tots, els silencis d'alguns i vista la manifesta incapacitat autoorganitzativa per ajuntar-nos i implementar l´ausades merescut tribut o acte acadèmic de reconeixement popular a Fina Marimón des del sector de l'arqueologia professional i, atés que l'obituari no és pas un gènere literari de la meua devoció, em resolc ara i ací, per ventura de l'enyorança de la joventut viscuda junts i del pesar propi dels ocres de tardor, a rememorar o el que és la mateixa cosa, tornar a recordar un dels moments inoblidables compartits amb una jove i altruista Fina Marimón, que ja al 1982 col·laborava desinteressadament a les pioneres excavacions dutes a terme pel Servei d'Investigació Arqueològica Municipal (SIAM) als números de policia urbana 23-25 del valencianíssim carrer de la Mar, concretament a les rases B i C, on fins als 3,60 metres sota el terra s'estenien els substrats imperials romans, que Marimón espàtula i paleta recollidora en mà desenterrava amb amorosa destresa professional, analitzant acuradament, un rere l'altre, menuts fragments de rogenca terra sigillata, llànties d´oli i àmfores del primer segle de la nostra era, fins que en un instant irrepetible de la nostra petita història compartida, com si fos una fotografia única on el temps s´atura, en extraure algunes minses paletades d'argiles al·luvials del Túria, es va revelar davant els seus sempre lúcids ulls una pròdiga solsida de pintures murals al fresc d'estil pompeià. En mig dels retalls trossejats d'estuc pintat era possible reconéixer notòriament encara dos mil·lennis després, en concret en un d'ells, les sorprenents traces cromàtiques i lluminoses pinzellades d'un anònim artista antic, que componien sense cap dubte la imatge icònica del mitològic cavall amb ales Pegàs, sobre fons negre, nascut de la sang vessada de la medusa Gorgona, que provinent del mosaic del carrer del Rellotge Vell pot veure's hui dia al Museu d´Història de València.

Tant de bo companya de l'ànima Fina Marimón que com el teu cognom evoca, el diví Pegàs, rescatat per les teues delicades mans dels tarquims ancestrals de la vella Valentia, porte aèriament el teu benemèrit record per mars i mons fins a la llegendària Etiòpia dels antics mites grecs, on com nova Andrómeda, Perseu allibere eternament el teu beneït alè. DIS MANIBUS.