Salvant les distàncies, que són moltes, val a dir que el discurs del president en funcions Sánchez, després de la sentència del Tribunal Suprem sobre el procés sobiranista a Catalunya, recorda aquell altre que va pronunciar el dictador feixista Franco, una vegada conclosa la mal anomenada guerra civil y que adaptada a la nova situació podria resumir-se en: Cautivo y desarmado el independentismo, hemos alcanzado los últimos objetivos judiciales. Res més lluny de la realitat.

Sembla que Sánchez està pixant fora de test. Encara que la seua intenció és fonamentalment electoralista, afirmar que l’independentisme ha fracassat és més un desig que una realitat. Està somniant despert si pensa que la sentència i les seues dures declaracions (posant-se gairebé al nivell de Vox) podran aturar el que ell mateix anomena «desafiament independentista». Aquesta arenga, però, reconeix descaradament que allò que s’ha jutjat no són fets sinó idees, que no s’ha fet justícia sinó que ha estat una tramoia des del principi, carregada de manipulacions, falsedats i, sobretot, d’una ànsia de venjança inqüestionable.

La principal manipulació ha estat el muntatge inicial, que després ha decaigut, en relació a la qualificació de rebel·lió contra les persones acusades, amb l’única intenció de traslladar el juí a Madrid, al tribunal més carca possible, i posar en marxa l’empresonament preventiu, com una primera acció de càstig i vulneració dels drets més bàsics.

Al remat, la sedició ha estat el delicte triat per a introduir tot un seguit de falsedats i irregularitats que han resultat antològiques per a multitud de lletrats i lletrades, tant espanyoles com internacionals. De fet, es tracta d’un delicte que no existeix en molts països europeus i que ha quedat anacrònic en les democràcies modernes. Han utilitzat aquest delicte de sedició per a castigar el que simplement han estat actes de desobediència i, de pas, crear el terror i poder acusar de sedició a tota aquella gent que proteste sota paràmetres ideològics que resulten perillosos per al sistema, encara que ho facen de manera pacífica.

Una sentència que ha estat construïda des de les entranyes del franquisme. No debades, es criminalitza l’independentisme i es dicten condemnes tan altes com les aplicades a delictes de sang o als responsables del 23F (amb armes de foc, tancs i tota la parafernàlia pròpia d’un cop d’estat), per tal de defensar una España grande y libre.

Una sentència que resulta un veritable sapastre de cap a peus. Com a mostra, un botó: afirma que la condemnada Dolors Bassa era Consellera d’Ensenyament quan, en realitat, ho era de Treball. Que fou qui va controlar els centres educatius per al Referèndum de l-0, quan en realitat no eren competència seua.

Una sentència que ha estat publicada un 14 d’octubre, justament el mateix dia que fou jutjat i condemnat a mort el President Companys, ara fa 79 anys. Casualitat? És clar que no. Aquesta coincidència sembla feta a consciència i que podria significar tota una declaració de guerra per part del Tribunal Suprem i un intent de ferir de manera gratuïta els sentiments independentistes, però que de segur encoratjarà molt més un moviment que només aspira a poder decidir el futur de la seua nació. Les properes eleccions del 10N de segur que seran un termòmetre per a comprovar que l’independentisme no només no ha estat captiu i desarmat, sinó que s’ha revitalitzat.