Com que tothom em parlava de la pel·lícula Mentre dure la guerra d'Alejandro Amenábar, vaig aprofitar una vesprada de pluja per visitar una sala de cine. I la veritat és que, al contrari del que havia llegit i sentit, em va decebre la temperància d'un film —ni fred ni calor— que s'acaba de la mateixa manera que comença: amb l'exhibició de la bandera espanyola. Amenábar ha volgut imitar les pel·lícules americanes que mostren el símbol de la pàtria i contenen l'imprescindible discurset del president per donar-li més emoció. Llàstima que no disposara d'un personatge que poguera interpretar un brillant Clint Eastwood i s'haguera de conformar amb un Santi Prego interpretant una caricatura del general Franco i un exagerat Eduard Fernández fent de Millán-Astrany. Ací, però, es tractava d'una altra classe de patriotisme. El d'Amenábar i tots els altres que, com a bons espanyols, han begut del suc «equidistant» i «nacionalista» d'Unamuno: «Volia acabar la pel·lícula amb una bandera espanyola omplint la pantalla, com fan de vegades els americans. A Espanya, com sabem tots, la bandera té unes altres connotacions i sempre ha estat associada a la dreta. M'interessava confrontar el públic espanyol amb un símbol que, és cert, va ser recuperat per Franco, però és el que tenim». I rematà, com un Unamuno petit qualsevol, l'«equidistància» posant al mateix nivell el famós discurs combatiu de l'escriptor, en què s'enfrontà a Millán-Astrany, i el gest de Carmen Polo de donar-li la mà per traure'l lluny d'aquell bon grapat de feixistes fanàtics i forassenyats.
L'endemà no vaig poder evitar buscar per les prestatgeries de casa el llibre Contra Unamuno i tots els altres de Joan Fuster (Edicions Bromera), però no el vaig trobar. No passava res. Si és tracta de Fuster, el meu veí Isidre Crespo ho té tot. I li'l vaig demanar. «Com el vols, en castellà o en català?», em va oferir. No sóc partidari de l'obra traduïda i, encara menys, si l'autor no l'ha poguda revisar, però recordava que era una traducció de Ferran Garcia-Oliver i no tenia ganes de llegir-la en castellà. Com Isidre és com és, a dins del llibre encara hi havia la ressenya que en va fer Ferran Archilés en aquest mateix diari en 2008. En posar-me a llegir, vaig recordar immediatament el contingut del llibre. Publicat en castellà l'any 1975, el llibre era la refutació dels principis ideològics, polítics i morals que contenien el nacionalisme espanyol. Un llibre que, ara, és d'una actualitat extrema i que us recomane. Sabia de memòria les seues primeres paraules: «Si se'm fa l'obsequi de no prendre la cosa massa al peu de la lletra, i molt menys com una irreverència, jo m'atreviria a dir que don Miguel de Unamuno és alguna cosa així com una Conchita Bautista de la cultura..»
