Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Contra Unamuno

Com que tothom em parlava de la pel·lícula Mentre dure la guerra d'Alejandro Amenábar, vaig aprofitar una vesprada de pluja per visitar una sala de cine. I la veritat és que, al contrari del que havia llegit i sentit, em va decebre la temperància d'un film —ni fred ni calor— que s'acaba de la mateixa manera que comença: amb l'exhibició de la bandera espanyola. Amenábar ha volgut imitar les pel·lícules americanes que mostren el símbol de la pàtria i contenen l'imprescindible discurset del president per donar-li més emoció. Llàstima que no disposara d'un personatge que poguera interpretar un brillant Clint Eastwood i s'haguera de conformar amb un Santi Prego interpretant una caricatura del general Franco i un exagerat Eduard Fernández fent de Millán-Astrany. Ací, però, es tractava d'una altra classe de patriotisme. El d'Amenábar i tots els altres que, com a bons espanyols, han begut del suc «equidistant» i «nacionalista» d'Unamuno: «Volia acabar la pel·lícula amb una bandera espanyola omplint la pantalla, com fan de vegades els americans. A Espanya, com sabem tots, la bandera té unes altres connotacions i sempre ha estat associada a la dreta. M'interessava confrontar el públic espanyol amb un símbol que, és cert, va ser recuperat per Franco, però és el que tenim». I rematà, com un Unamuno petit qualsevol, l'«equidistància» posant al mateix nivell el famós discurs combatiu de l'escriptor, en què s'enfrontà a Millán-Astrany, i el gest de Carmen Polo de donar-li la mà per traure'l lluny d'aquell bon grapat de feixistes fanàtics i forassenyats.

L'endemà no vaig poder evitar buscar per les prestatgeries de casa el llibre Contra Unamuno i tots els altres de Joan Fuster (Edicions Bromera), però no el vaig trobar. No passava res. Si és tracta de Fuster, el meu veí Isidre Crespo ho té tot. I li'l vaig demanar. «Com el vols, en castellà o en català?», em va oferir. No sóc partidari de l'obra traduïda i, encara menys, si l'autor no l'ha poguda revisar, però recordava que era una traducció de Ferran Garcia-Oliver i no tenia ganes de llegir-la en castellà. Com Isidre és com és, a dins del llibre encara hi havia la ressenya que en va fer Ferran Archilés en aquest mateix diari en 2008. En posar-me a llegir, vaig recordar immediatament el contingut del llibre. Publicat en castellà l'any 1975, el llibre era la refutació dels principis ideològics, polítics i morals que contenien el nacionalisme espanyol. Un llibre que, ara, és d'una actualitat extrema i que us recomane. Sabia de memòria les seues primeres paraules: «Si se'm fa l'obsequi de no prendre la cosa massa al peu de la lletra, i molt menys com una irreverència, jo m'atreviria a dir que don Miguel de Unamuno és alguna cosa així com una Conchita Bautista de la cultura..»

Compartir el artículo

stats