L’inici del mes de novembre sempre ens recorda la temporalitat de la nostra existència. El dia (o festa) de Tots Sants posa l’alerta de que no res és etern i, per tant, el nostre pas per la vida tampoc.

El recordatori dels nostres que se n’anaren, a una vida millor o al no res, es fa present i anima a fer visible eixe recordatori, ajuntant-nos i anant als cementeris, visitar les tombes, netejar-les i oferir flors.

No arribem al que fan a Bolívia i les seues 'ñatitas', o trauen les calaveres a passejar i passen el dia al seu costat, i les «decoren», i es veuen portant ulleres de sol i cigarrets, en una escena certament pintoresca, per dir alguna cosa.

No obstant, també tenim les nostres coses, al menys al cementeri del Cap i Casal, conegut com a Cementeri General. Ací la cosa s’extralimita en gran manera, arribant a situacions certament grotesques i incomprensibles, al menys per al meu enteniment, i no puc evitar rememorar fotogrames de cert cinema on allò grotesc o absurd fa el fil conductor.

I parle de portes cap a fora, sense entrar en costums o rituals personals, que això és cosa íntima.

A l’acostar-nos a este cementeri, a la porta assistim a la representació d’una funció quasi teatral més pròpia d’una gala de l’humor que d’un dia on els sentiments criden al nostre recordatori comú i a la nostra reflexió grupal. Així, des del venedor de la ONCE fins al de la loteria, passant pel de les panolles, la regalíssia, etc., etc. i etc., ens farà pensar que més que estar acostant-nos a un cementeri per a honorar als nostres difunts estem entrant en un mercat multicolor i, temps al temps, multiproducte, una mini fira d’oportunitats o podem comprar productes diversos, prendre alguna cosa per a mitigar la gana i de pas provar sort comprant el cupó. Ah, i la filera de personal que intentarà «ajudar-nos» a aparcar... en l’aparcament!

On hi ha gent en massa hi ha possibles clients, negoci segur, i no es pot desaprofitar l’oportunitat de fer caixa. Imagine, encara que no comprenc. Observe, encara que no ho veig. I òbric els ulls davant de l’estupefacció sobrevinguda.

Esta barreja de sentiments pels nostres difunts i este desplegament comercial i gastronòmic a les portes del cementeri no deixa de fer-me tremolar interiorment. I al mateix temps em fa pensar i preguntar-me si al voltant dels rituals de les demés confessions religioses passa alguna cosa similar. Ara bé, també és cert que en l’actualitat visitar el cementeri i honorar els nostres difunts no implica creença en un déu, cosa que encara ho complica tot més. Per cert, vol vosté un cupó?