Vaig voler fer una visita a la Mostra de València de cinema Mediterrani i vaig tindre l'oportunitat d'assistir a la preestrena de la pel·lícula La Innocència de Lucia Alemany i, després, al col·loqui amb la directora, productors, part de l'elenc i amb l'actriu Carmen Arrufat que havia debutat en el cine fent de protagonista d'una opera prima. Lucia Alemany diuen que va estudiar en una escola de circ a Barcelona i, potser per això, la protagonista de la seua primera pel·lícula és una jove que, encara innocent, va fent-se major descobrint la sexualitat i somiant amb eixir del seu poble per anar estudiar circ a la capital del Principat. Lucia Alemany en aquesta pel·lícula demostra, una vegada més, que per a tractar temes universals no cal anar a buscar llocs exòtics ni allunyats, sinó que li valen els seus paisatges de tota la vida, els de la seua infància com fan altres autors de la nova fornada d'un cine valencià que, a poc a poc, va consolidant-se. Directors com Nacho Ruipérez en El desentierro, Roberto Bueso en La banda o Vicent Monsonís en la seua sèrie sobre Jaume I són exemples d'un possible cine valencià que busca en el nostre paisatge i en les nostres coses els escenaris i els motius de les seues històries. L'aposta de l'Institut Valencià de Cultura es deixa notar perquè cada vegada aquestes produccions utilitzen més el valencià i possibiliten les aliances evidents entre actors, escenaris, directors, televisions...
Es nota que Lucia Alemany ve de poble i això se li nota —per a bé— en la seua primera pel·lícula. A través d'unes imatges molt ben elegides sap contar com els seus protagonistes s'han criat en el carrer. A partir del tema d'una menor que es queda embarassada d'un jove més major, tracta altres temes com la falta d'intimitat en els pobles menuts i, sobretot, la relació dels joves amb els pares de mentalitat conservadora. Alemany tracta de donar llum al tema de l'avortament massa vegades considerat tabú, però evitant que la protagonista caiga en el tòpic paper de víctima: «Va sentir una flamarada, sentí la química, i després li va passar. I això també és sa, deixar que passen les coses». També, veiem com la combinació de les restes de la ruta del Bakalao, en una macrodiscoteca, i les festes patronals amb bou embolat inclòs ens resulta familiar a la gent que hem viscut al poble i hem sentit com les parets de les cases escoltaven. Vivències d'una adolescent en un poble qualsevol del país —en aquest cas Traiguera— en què parlen un valencià de frontera dialectal on s'ha sabut combinar la interpretació d'actors professionals i consolidats amb amateurs. Molt ben aprofitades les festes i altres esdeveniments del poble per a les escenes de la pel·lícula. Benvingut, si es consolida, el naixement del cinema nostre.
