Pedro Sánchez ha endurit el discurs en Catalunya recitant al karaoke les catilinàries del trident de la dreta. És un discurs de prosa rupestre al nivell de la verduleria del cantó per a marcar «territori» (espanyolista), igual que fan els gossos quan alcen la pota. L’esperança en llevar-li vots a la dreta li fa perdre de vista que la vertadera esquerra li pot prendre tant o més vots a ell. És un esquema que es repeteix quan, buscant el vot de centre, descuida el vot d’esquerra (no derogant la llei mordassa ni la reforma laboral, per exemple). Error propi d’aquells que, buscant el vot aliè, no tenen cura del propi; sent així que les eleccions es guanyen amb els vots pròxims i es perden quan no et voten els teus.

L’ham amb bilis com a carnassa que els unionistes han llançat a Catalunya enganxarà vots a la resta d’Espanya, però no soluciona el problema. És com tocar el clàxon en un embús, que no resol res. Cert és que entre la dreta i el PSOE encara hi ha diferències en les formes -els retalls que anuncia la recessió, si governa Sánchez els farà amb tisores de brodar, i si governa Pablo Casado amb tisores d’esquilador-, però a penes hi ha diferències en el fons. I com en política la forma és el fons, el gir de Sánchez vers la intemperància i el gir de Casado vers la moderació avalen la lògica del brigada Remigio: «media vuelta a la izquierda es lo mismo que media vuelta a la derecha, solo que al revés». Mitja volta i... la Gran Coalició?

El que faltava per a un qüè: Felip V (ui, perdó, volia dir VI, però el teclat sempre li lleva el palet), que participa a Catalunya en un acte electoral -OOOOOH, (com diria Xavi Castillo)- amb format de lliurament de premis. No hi cal míting reial d’alt octanatge unionista perquè com deia McLuhan el mitjà és el missatge, i el pare de Leonor evoca el discurs bel·ligerant del 3-O. La Junta Electoral dirà que el rei fa com Franco, que tampoc es ficava en política, però els únics reis neutrals que conec són a les cartes d’Heraclio Fournier.