Però què volia «madrid», que els catalans feren palmes en les orelles, després de l'1 d'octubre de 2017, després d'empresonar als representants democràtics elegits lliurement pels catalans, després d'haver retorçut el procediment judicial perquè no foren jutjats a Catalunya sinó a Madrid, d'haver abusat de l'empresonament preventiu, després de la sentència del TS, qüestionada jurídicament per molts penalistes, on condemna a més de 100 anys als representants del «procés» o després de la Sentencia restrictiva que el Tribunal Constitucional va fer de l'Estatut de Maragall?.

No estic justificant la violència, però no va ser Peces Barba qui va dir que Barcelona havia sigut bombardejada tots els segles almenys una vegada? o no va ser l'assassí i colpista Queipo del Llano qui volia convertir Barcelona en un erm (solar)? (que ningú s'espante, no estic posant a la mateixa altura intel·lectual i política aquests dos personatges, simplement, constate fets).

Per què no recordar la «Setmana Tràgica» de Barcelona de l'any 1909 amb un total de 78 morts (75 civils i 3 militars), mig millar de ferits, 112 edificis incendiats (80 religiosos) i amb una repressió posterior duríssima i arbitraria, on 2.000 persones foren processats, dictant-se 175 penes de desterrament, 59 cadenes perpètues i 5 condemnes a mort, així com la clausura dels sindicats i les escoles laiques. Per cert, entre els condemnats a mort figurava el cofundador de l'Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista, ocasionant un considerable desprestigi internacional de l'estat espanyol per la categoria professional d'aquest mestre (així com per la feblesa de les proves que el lligaven als fets delictius dels quals se l'acusà).

En lloc «sembrar» el menyspreu «català», per què no recomanar la lectura de dos llibres fonamentals de la bibliografia d'Eduardo Mendoza, com són La Ciudad de los prodigios i La verdad sobre caso Savolta. Per cert, no ni ha perill de contagiar-se del «virus» independentista!

Per què s'utilitza, per tots els que intervenen en el conflicte, tan lleugerament, confusament i malintencionadament, conceptes tan complexos com poble, nació i nacionalitat?.

En aquest sentit una lectura del llibre Critica de la Nació Pura de Joan F. Mira, no vindria mal (a tots). En una part del seu contingut fa la següent reflexió «per a ser nació, ¿L'Estat propi ha de ser desitjat o reivindicat per tot el poble, per una majoria del poble, o és prou que el reivindique l'avantguarda nacionalista del poble? ¡Ah, que és fàcil de generalitzar, i com és de difícil aplicar les generalitzacions!».

Però vivim una cultura política (que mou a les masses) dominada pels sofismes on els arguments més persuasius són aquells que atenen a les emocions i no a la raó!

Per què no constatar la regressió democràtica que en aquests últims anys estem patint i que una cançó d'All Tall anomenada Això és Espanya resultaria hui impossible ser cantada en públic sense arriscar-se a ser acusat d'incitar a la rebel·lió, sedició o, almenys, a l'odi!

Les panderoles estan eixint de les clavegueres on estaven amagades. Què por!

Per últim, i perdonen la reiteració de cites, no puc deixar de citar a Lluís Llach quan canta allò de: no és això, companys, no és això.