Ja estem capficats al mig de la campanya electoral, diumenge caldrà anar a votar per segona vegada en poc més de sis mesos. L'actual President en funcions, Pedro Sánchez, i, també, allò que en diuen els poders fàctics, els que li donen les ordres, que no som ni vosté ni jo que hem anat a votar, no estaven contents amb uns resultats que no els asseguraven dur endavant els seus projectes. L'Estat, eixe ens fantasmagòric que va des de la Corona fins l'Exercit, passant pel gran capital i la cupula judicial, van decidir que no els interessava tindre al Regne d'Espanya un poder escorat a l'esquerra, no fos que algun infiltrat i nouvingut al Consell de Ministres tinguès la idea d'escodrinyar sota les estores la merda acumulada des de la Transicció.
I el líder socialista, submís al poder, excusa rera excusa, donà llargues al festeig amb Iglesias fins donar-lis carbasses convocant el poble a unes eleccions que Sánchez vol com un plebiscit vers ell. «jo o el caos» es la seua bandera electoral, i molts tenim ganes de cridar que el caos el tenim personificat en ell i el seu Govern. Fa poc més d'un any va emmirallar l'esquerra espanyola i els nacionalistes bascos i catalans amb un caramel ensucrat que amagava el verí que està destil·lant des del 28-A. Avui la seua supremacia, egolatria i pensar que es la salvació d'Espanya han fet que siga impossible que els que van donar suport a la moció de censura a Rajoy el facen President.
Aquesta campanya es més curta, però, com sempre, veig que els programes electorals solen ser paper mullat i aigua en cistella. Dubte que siguen molts els votants que abans de depositar la papereta hagen llegit el programa pel que voten. La gent vota, de vegades, al que més crida, al que li diu les coses que vol escoltar i al candidat que li sembla més apte per defensar les seues idees. Els programes haurien de ser un contracte entre candidat i votant, i si el candidat no fa ben feta la feina per la que el votaren haurien de fer-lo fora de la política. Ja se que estic parlant d'una manera de fer política que es utòpica a Espanya. I ho serà durant tota la vida perquè els que han de canviar el funcionament de la política son els mateixos polítics. Ningú llença pedres contra la seua teulada, ni està disposat a perdre les seus prebendes, ni, tampoc, els gintònics econòmics al bar del Congrés.
En aquesta campanya, i també en l'anterior, observe que el tema estrela, per no dir l'únic, es Catalunya. Es una bona vaca per munyir vots atacant-la, encara que siga mentint. I en això una serie de partits tenen la inestimable ajuda d'una part dels mitjans de comunicació que també trauen profit d'una audiència desinformada que fa que tinguen un share apetitós pels anunciants i els directius de la cadena. Treballen amb aquest lema «Que mai una noticia verdadera t'espatlle un bon titular».
Però a molts ens agradaria conéixer com, especialment, els partits que tenen oportunitat de formar govern solucionaran la crisi econòmica que ja truca a la porta, quina serà la seua postura davant les minses pensións de jubilació que cobren la majoria de pensionistes, com atendran als sol·licitants d'ajudes de la Dependència abans no engruixen la llista de sol·licitants morts. O, com reclamaran a la banca els 60.000 milions dels nostres impostos que els van prestar. Però tot això sembla que als polítics no els interessa gens ni mica, ells, la majoria, no viuen aquests petits problemes domèstics. I, malgrat tot, malgrat que els programes siguen paper mullat, hem d’anar tots a votar. Ens juguem molt.
