08 de noviembre de 2019
08.11.2019

De fer i desfer muralles

08.11.2019 | 20:26
De fer i desfer muralles

Para hacer esta muralla, escriguí el poeta cubano Nicolás Guillén, tráiganme todas las manos. A Espanya, Ana Belén en féu un himne generacional quan importava tant unir-se al voltant de la democràcia reguanyada: Al corazón del amigo, ¡abre la muralla!, en canvi al diente de la serpiente, ¡cierra la muralla! Calia aixecar un mur davant tot esperit d'aïllament, davant la resistència a dialogar i la lluita fratricida.

Fa ara trenta anys va caure un dels murs més vergonyosos que han existit. El 9 de novembre del 1989, milers de ciutadans de Berlín certificaren la fi de l'escissió que n'havia fet una ciutat esquinçada des del final de la Segona guerra mundial. Aquella fou una nit de por i joia, de petons i retrobaments, d'esperança. Anys després, arran de la meva Tesi sobre Immanuel Kant, vaig viure a Berlín. M'allotjava de lloguer a Prenzlauer Berg, a l'antiga ciutat comunista. Vaig trobar cambra a casa d'una vídua culta i jovial, dentista jubilada, amant de Beethoven. Es deia Renarda i havia viscut sempre a eixa zona. Entre les històries que va contar-me'n es troba el record del que succeí aquella nit. Quan la ràdio i la televisió anunciaren que s'enderrocava el mur, els fills de Renarda eixiren a descobrir el nou món. En tornar li varen assabentar, emocionats, que a l'altra banda del mur... continuava el mateix carrer!

No deixava de ser un descobriment. A l'altra banda hi havia també dels «nostres» que vivien, que eixien pel matí a treballar i que hi tornaven potser esgotats, derrotats o esperançats. Éssers com nosaltres. El que fan els murs és llevar-los de l'horitzó, fer-los esdevenir «allò altre», diferents, enemics. Quan la idea que són diferents i enemics hi arrela, aleshores el mur queda legitimat. És per això que a dictadors i fanàtics els cal sembrar la llavor de l'odi: si ho fan bé, seran els ciutadans mateixos a demanar que s'hi construeixin murs.

Per a aixecar una muralla cal doncs, primer de tot, sembrar el desconeixement mutu entre aquells que el mur està cridat a separar. Com que encara hi conviuen, s'ha de fer servir relats identitaris. En aquests, la diferència ve fornida per factors de raça, història o posicionament respecte dels greuges de què un grup se sent víctima. En la construcció del relat, qualsevol crítica de l'altre serà integrada com a nou greuge.

En segon lloc, cal projectar la muralla només a curt termini. No s'ha de mostrar-ne les escletxes, les conseqüències a mig o llarg termini per als que hi queden d'aquesta banda. Sols cal fixar-se al moment present, per al qual el mur sembla la solució perfecta, el tall net per tal d'allunyar-nos dels altres, eixos enemics. Recórrer Europa, la nostra Europa de tants patiments i tantes ferides, ens persuadeix que és més el que ens uneix que el que ens separa. Així ho era ja en el temps en què Hipàtia d'Alexandria feia servir les nocions comuns d'Euclides per a visualitzar eixa radical germanor davant els seus deixebles, vinguts de racons distants d'un Imperi en declivi. Hem trigat a adonar-nos-en; són molts els que han vessat el sang en fronts i cunetes. La darrera pàgina dels nostres enfrontaments, que han marcat a sang i ferro el segle XX, ha tingut al centre la serp del nacionalisme: eixa serp a què caldria tancar la muralla. N'hi ha hagut revifaments periòdics d'aleshores ençà. Entre ells, la deriva violenta del nacionalisme català mereix especial atenció.

Hi ha reivindicacions de molts i moltes a Catalunya que mereixen just reconeixement. Penso a la qüestió, ja enquistada, de l'infra-finançament; al suport a la llengua, que –tot i superar de bon tros les realitats lingüístiques en països com ara Itàlia, França o Alemanya– mostra no ser tan eficaç com pogué semblar en altre temps; penso a l'encaix de les regions històriques en una realitat supranacional que no ha sigut debatuda amb seriositat. Es tracta de reivindicacions compartides amb molts i moltes al País Valencià. Les propostes federalistes plantejades per polítics i intel·lectuals –com ara Nicolás Sartorius des de l'Associació per una Espanya Federal– apunten en bona direcció, en la mesura en què busquen engiponar solucions que brollin de consensos on tots els implicats han de tenir veu.

En canvi, l'estat d'opinió conreat per les darreres generacions de polítics nacionalistes ha desembocat en una esbalaïdora manca de seny. Han contribuït a aixecar un mur no per invisible menys feixuc. En la violència que ha esclatat als carrers i a les places de Barcelona emergeix un fenomen davant el qual no tenim dret a tancar els ulls: es tracta de l'odi a qui s'identifica com a enemic a batre. I tanmateix la història de Catalunya està amarada –per a allò roí i per a allò bo– de relacions múltiples i fraternals amb els veïns i les veïnes del carrer, d'eixe carrer que condueix cap a Aragó, cap a Madrid, cap a València. Són relacions institucionals, econòmiques, culturals, lingüístiques, familiars; sense elles no hauria sigut possible la Catalunya moderna.

Al·ludir a eixa història comuna no resol les reivindicacions que esmentava abans, però sí palesa des d'on hem de parlar: des del reconeixement mutu i no des de la violència. Una violència que tampoc no respecta els propis catalans, com ara eixa majoria a Barcelona que no recolza la independència i que ha vist com institucions que es devien a tots han esdevingut sovint portaveus de part. Una hipotètica república independent, podrà tenir la capital a una ciutat que no li dóna suport majoritari? Com haurà de procedir des del punt de vista de les relacions internacionals o de la viabilitat financera? Què farà quan la cohesió dels nacionalistes, tan fràgil, o llur representativitat, tan fluctuant, es trenquin i s'afebleixin...? Els dies posteriors a la frustrada declaració unilateral han donat prova del grau d'improvisació i de la manca de previsió amb què es vol forçar el futur polític de gairebé set milions i mig de persones.

Esglaia que alguns hagin volgut fer d'aprenents de bruixots sense saber ben bé on durà tot això. Molts d'ells segueixen enlluernats per una boirosa via unilateral, mai pactada amb la ciutadania. Hi ha ací una mena de ceguesa ideològica, de resistència al diàleg i a la negociació transversal i oberta, sovint difícil però necessària. A l'Estat espanyol, alguns partits continuen entestats a una política de mera oposició que no ajuda pas a reconstruir ponts.

Quant de temps i d'esforços balafiats! Són molts els desafiaments globals que requereixen el nostre treball: des de la gestió dels moviments migratoris i la lluita contra els nous feixismes a la crisi ecològica i el clamor del tercer món. Com ens cal retrobar els camins per a treballar i conviure en pau! Fer-ho demana esforços i cessions per part de tots. Reflexionar a nivell d'Estat sobre la via federalista pot constituir-hi una passa adient. Cal conrear el reconeixement de l'altre, del veí, del conciutadà. Cal seny. Deixar d'aixecar murs.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook