El 10-N ja és història. Ara la meta és formar govern. S’hi pot arribar girant a l’esquerre (via Pacte de Progrés) o a la dreta (via Gran Coalició). El mapa polític dibuixat pels resultats electorals reflecteix una exigua majoria partidària de girar a l’esquerre, però el PSOE ha posat tants semàfors rojos a la ruta podemita i sobiranista que no descarta girar a la dreta amb el suport de C’s i l’abstenció del PP. O siga, que estem com el conductor que va perdut i segueix l’itinerari marcat pel cartell «Totes direccions», que és una manera de fer camí sense indicar una direcció concreta perquè les té totes, que és tant com no tindre’n cap.
El panorama electoral és tan depriment que ni el PSOE -partit més votat- pot alçar la copa i brindar. A molts no ens arriba la camisa al coll observar la naturalitat amb què s’ha blanquejat l’extrema dreta. Que la llopada de Vox siga tercera força política invita a refer la frase d’Obèlix: «són bojos aquests espanyols?» (amb signe d’interrogació i no d’admiració perquè he perdut ja la capacitat de sorpresa). Que tres milions i mig d’espanyols hagen votat a Vox em deixa més gelat que un xàmbit, perquè legitimant Vox legitimen també la misogínia i la xenofòbia, la superioritat racial i la puresa de sang (com els mortífags de Harry Potter).
Però, tornem al principi i que la batucada de Vox no ens distraga. Amb qui pactarà Pedro Sánchez? Si ha aprés la lliçó d’aquestes eleccions pactarà amb aquells que el 26-A ja apostaven per l’entesa. Com en el Faust de Goethe, la pregunta és a quin preu. I si no n’ha aprés res que vaja a l’otorrino perquè té problemes d’olfacte, com si tots els dies hagués de aprendre de nou que la merda fa pudor. O pacta un govern de progrés o s’incorpora al bloc conservador i pacta amb aquest les polítiques neoliberals i les motxilles austríaques. La disjuntiva és pròpia d’un drama de Shakespeare: ser o no ser esquerre. Tot i que també pot optar per noves eleccions, que potser és el que li demana el seu socialisme de Viquipèdia.
