L’exercici de la política és una gran responsabilitat. Jo l’entenc així. Els representants de la ciutadania tenim la tasca de contribuir, des del govern o de l’oposició, a millorar la qualitat de vida de les persones. I no em sembla poca cosa.
Aquesta legislatura, a més de la Vicepresidència de la Diputació de València, m’ha correspost la gestió de diversos aspectes de l’àrea de medi ambient i de sostenibilitat i, també, de cultura. Quan amigues o conegudes em pregunten sobre quines són les àrees que porte i els conteste que temes de medi ambient i cultura acostumen a respondre amb un «que bé, no?». Entenc què volen dir. Són temes atractius. El medi ambient i la cultura són, a més, qüestions que sempre m’han interessat. Però també són problemes complexes i difícils de planificar, de «solucionar» (es poden «arreglar» els problemes culturals i mediambientals des d’una administració local?) i fins i tot d’avaluar. Tot amb tot, aquestes competències tenen una incidència directa en la qualitat de vida de la gent. Sense un bon entorn i sense cultura la vida de les persones és més pobra, en més d’un sentit.
Em centraré en aquestes línies en el camp de la cultura. La paraula en si és un terme farcit d’accepcions positives. Entre aquestes accepcions (acríticament) positives està que la cultura seria per ella mateixa un factor de progrés i de benestar: de fet, cap partit polític o grup social n’està en contra. Si més no explícitament, tots afirmen estar «a favor de la cultura». Però tota és necessàriament progressista? ¿O la misogínia i el racisme, per posar tan sols dos exemples, no són construccions culturals? Per tant, la cultura no és, pròpiament, ni progressista ni conservadora. O, millor dit, pot ser totes dues coses. De fet, és per mitjà de l’aprenentatge de la cultura, de la socialització, com es difonen els valors classistes, masclistes, racistes, i és també per aquest mitjà com podem aprendre valors d’igualtat i de solidaritat.
En conseqüència, no totes les polítiques culturals poden ser iguals. De fet, no són iguals. No crec que siga una casualitat, per exemple, que en aquesta etapa la Institució Alfons Magnànim, a diferència d’unes altres, publique llibres sobre feminisme i gènere, sobre l’energia nuclear o sobre els torturadors de la Brigada Político-Social del franquisme, entre de molts altres. Amb aquestes publicacions es pretén, en definitiva, obrir portes al coneixement i a la divulgació de l’important (i oblidat) paper de les dones en la societat, dels problemes d’un creixement agressiu amb el nostre patrimoni natural, de la memòria històrica i un llarg etcètera. És tracta, al capdavall, de fer una política cultural que tinga com a objectiu principal obrir espais personals i socials a la majoria de les persones.
A parer meu, la cultura no ha de ser un aspecte menor de la gestió pública. I és amb açò en ment que he assumit la responsabilitat política de la Institució Alfons el Magnànim. Perquè entenc que la cultura ha de ser transversal, i un dret dels ciutadans, com es reflecteix en la Constitució de 1978, en la Declaració Internacional dels Drets Humans i en el nostre Estatut d’Autonomia. I justament d’acord amb aquesta concepció de la cultura, és evident que les institucions culturals no poden ser elitistes i allunyades de la ciutadania. Per això crec que és important que les institucions eduquen, en el millor sentit de la paraula. Educar és una tasca de tots els agents culturals públics. I de qualsevol govern democràtic, afegiria jo, en el seu conjunt. Per això, és molt important el paper d’editorials públiques com el Magnànim que fan de pont entre investigadors i creadors d’una banda i la ciutadania d’una altra per mitjà de textos adreçats a públics més amplis que l’estrictament acadèmic o per mitjà de debats que interessen a més gent que l’estrictament especialista. En definitiva, vull i volem una cultura que òbriga espais per a la majoria de les persones. Eixe és el meu compromís polític.
