No puc ni vull negar que estic contenta amb el preacord que s’ha signat entre Unidas Podemos i el PSOE. Ho estic, i em sent satisfeta de què, per fi, s’hagen entés. El preacord és tota una declaració d’intencions per a un govern de quatre anys, social, progressista i feminista i, segons crec, busca desinflar a l’extrema dreta que, ha eixit reforçada de les eleccions del passat dia 10.

Però quan vaig veure l’abraçada entre Iglesias i Sánchez, vaig sentir un calfred per tota l’esquena i vaig pensar que, per moltes firmes que s’estamparen ahir, per moltes mostres d’afecte i complicitat que es demostraren, jo no em refiaria massa.

Són molts anys els que porte observant i vivint la política i en tots aquests anys m’he emportat moltes decepcions per part del PSOE i, sincerament, després dels últims sis mesos de desqualificacions al seu «soci preferent», de mentides i d’entrebancs, em costa molt acceptar de bon grat que, en menys de quaranta-huit hores, s’aplegara a un pacte que ha necessitat d’unes noves eleccions generals (amb la despesa tant econòmica com de desgast que això ha comportat) per poder pactar. Alguna cosa no en sona gens bé. Pot ser la desconfiança. Pot ser l'experiència. Poden ser els anys. Però hi ha alguna cosa que no em quadra.

A banda de què encara han de sumar més vots per a poder anar tranquils a una investidura, em fa la impressió que ací hi ha «gat tancat». No considere a Iglesias un neòfit en estratègia política. Per a res. Però jo no sé si, després de l’abraçada, podria dormir amb tranquil·litat. A mi aquesta abraçada em va recordar una abraçada d’ós que molt bé simbolitza la dita castellana «Por el interés te quiero, Andrés». Doncs això.

M’imagine que tant Sánchez com Iglesias la mateixa nit electoral van prendre consciència que, malgrat la feblesa dels resultats de les dues formacions polítiques, si volien frenar a les dretes, devien aplegar a acords de govern el més ràpidament possible i no allargar les negociacions més temps. Era una manera de donar seguretat a la ciutadania, malgrat que els poders econòmics no hi estigueren d’acord. La resposta de les dretes econòmiques, mediàtiques i polítiques no ens ha defraudat gens ni mica. Tots a una veu han criticat el preacord i fins i tot algú de la caverna mediàtica va manifestar que si aquest pacte es produïa, s’exiliaria a Somàlia. Unes hores després de l’abraçada, les xarxes bullien de gent que deia que li pagava el passatge d’avió a Somàlia, però només d’anada.

Després d’aquesta abraçada toca continuar sumant complicitats d’altres formacions polítiques, però també toca ficar-se a construir ponts de confiança mútua que faça possible una lleialtat al projecte, teòricament compartit.

I és precisament ahí, en el manteniment d’aquesta lleialtat, on em salten totes les alarmes i se m’eriça la pell. I em pregunte, fins a quant durarà la «pau» en el projecte comú per damunt dels interessos partidistes i els personalismes de què han fet gala tots aquests mesos?

Esperem que el meu calfred davant eixa abraçada no siga més que el primer símptoma d’un refredat i res més. Confiem que el projecte que van presentar aplegue a bon port perquè ens ho deuen a tota la ciutadania que hem anat a votar i els hem votat.