El documental dirigit per l’alacantina Pilar Pérez Solano, La defensa por las libertades, que ha estat estrenat aquestos dies a València, recupera la tasca dels advocats que defensarem als sindicalistes i antifranquistes. Es tracta, doncs, d’un producte d’ una part de la memòria històrica, tal i com no fa gaire van estar El silencio de Otros o Las maestras de la República.

Aquest és un tema que em toca molt a prop que implica a molta més gent, i, que fins ara, excepció d’uns pocs llibres, no havia estat objecte d’especial atenció. El fet de portar-lo a la gran pantalla, pot desvetllar una practica professional que es posà al servei de la lluita per les llibertats, durant aquells anys de la dictadura, mostrant com amb l’ús del les llei i el dret es podem obrir escletxes en un sistema judicial repressor.

L’aparició de diversos despatxos «laboralistes», arreu de tot l’estat, va estar una resposta necessària, puix tant, el moviment obrer com altres formes d’acció buscaven complicitats i ajuda, i, aquest és el cas, el dret era un element clau. Al documental que comentem, alguna de les persones entrevistades diu que els laboralistes van nàixer en base a una iniciativa del Partit Comunista, segurament, això pot ser cert en prou casos, en altres, però, no fou així. Les necessitats, com he dit, els van creant i molts de nosaltres prenguérem eixa opció sense obeir a cap tipus de consigna.

Els laboralistes, juntament amb altres pocs lletrats o professionals dedicats a altres matèries, aniríem assumint també la defensa dels empresonats, i donant assistència lletrada davant del tribunal d’Ordre Públic (el TOP). Aquesta activitat implicava la visita als detinguts, facilitar-li informació legal i de tot tipus, així, com la relació amb la família; en quant al treball en el marc el dret laboral, o dels problemes dels barris, la casuística era prou extensa i perceptible.

El film es centra bàsicament a Madrid, no podem ignorar la rellevància dels assassinats de Atocha, amb alguna breu referència a Euskadi i Catalunya. A l’estrena al Cap i Casal, tinguérem ocasió d’ampliar el ventall, comentant la nostra realitat local i de país, puix, també existí el fenomen al nostre territori, i la presència dels laboralistes i advocats per la llibertat fou constatable. Va haver-hi pluralitat de sensibilitats, o adscripcions a partits o tendències, davant, però, de la negació dels drets i llibertats va haver-hi unitat i solidaritat.

Hui ens trobem en altra situació, aquestes experiències son no sols un record, ja que, evidencien com amb el dret es pot fer front a les injustícies o la negació de llibertats, fins i tot en democràcia, així, recents pronunciaments del Tribunal de Drets Humans Europeu ho demostra.