Si em permeten, hi ha un tema de l’actualitat política que no sé si se li ha prestat la suficient atenció, sobretot per l’extrema gravetat que comporta, una puntada de peu a l’entrecuix de la llibertat d’expressió, que és un dels pilars essencials de la democràcia. Cal consultar la Viquipèdia per reconéixer que la llibertat d’expressió és un dret humà en virtut de l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans: «Tots tindran dret a la llibertat d’expressió, este dret inclourà la llibertat de buscar i difondre informació i idees de qualsevol classe, independentment de fronteres, ja siga oralment o per escrit o imprés», etcètera. Ho dic, d’entrada, perquè és un dret fonamental que afecta les llibertats i els drets humans, sempre, clar està, des de la responsabilitat i el respecte a les persones.
La qüestió és que he considerat d’interés reprendre’l de bell nou perquè primer comencem a cremar llibres, és un dir, clar, i després mai no sabem com pot acabar la cosa. Anem amb compte amb determinades accions d’alguns partits que afecten la base mateixa del sistema —més perfecte o més imperfecte— democràtic. Seria recomanable mirar una mica de reüll la història, qui sap si algunes coses podrien tornar a repetir-se.
Em referisc a la llista negra de mitjans de comunicació que el senyor Abascal ha decidit, fins i tot amb comentaris irònics, vetar la presència en l’entorn del partit. Segons sembla, la seua cap de premsa va emetre una circular (que ara s’ha filtrat) el passat mes d’agost amb una llista de mitjans i periodistes als quals no «debemos hablar nunca», El tema és públic, només cal entrar en Internet i consultar les fonts. En la presumpta llista negra hi ha mitjans com Público, El diario.es, La Marea, El Español, El País i El Mundo (tret de dos periodistes concrets), Infolibre, Todo es mentira i El Intermedio, i recentment afegiria també la Cadena Ser, segons han denunciat els afectats.
A mi, la veritat, em sembla un tema d’una extrema gravetat, com deia. Tot i això, la impressió és que s’està digerint amb una barreja de resignació i acatament de la situació que no resulta gens tranquil·litzadora. Certament, Vox és ara un partit que ocupa escons en el Congrés i és mereixedor, en principi, del mateix respecte que qualsevol altre partit la força del qual residisca en les votacions lliures, transparents i democràtiques. Però qui sap si per això mateix el senyor Abascal i els seus seguidors haurien de prendre nota que Espanya, amb totes les disfuncions possibles, no ho negarem, és un règim democràtic i això reclama que els partits polítics parlamentaris estiguen sotmesos fil per randa a la lícita crítica dels mitjans de comunicació i els comentaris periodístics. No vull ni pensar què seria de nosaltres sense la llibertat de premsa: tindríem un estat totalitari, una dictadura. Vull pensar, no sé si poc o molt ingènuament, que Vox no és un partit totalitari, d’imposició del pensament únic.
De qualsevol manera, allà cadascú amb la seua, però l’estratègia és una equivocació rotunda. Segurament no han entés que la base de la llibertat d’expressió és la possibilitat d’escollir entre diferents opcions el mitjà d’informació que més s’acoste als interessos polítics i intel·lectuals dels receptors. Vox ha encaixat malament esta essencial regla democràtica i ha tirat pel camí d’enmig vetant o censurant la presència dels mitjans que ells consideren «activistas» i no periodistes, segons diuen. Els que jo considere que parlen malament de mi, els vete, i només respecte aquells que més s’acosten als meus interessos. És una mala pràctica, en la meua humil opinió, perquè el missatge que llancen és el que molta gent ja sap d’ells i condemna enèrgicament: el de la imposició del pensament únic.
Comptat i debatut, també hauria de posar en relleu la poca predisposició dels periodistes i els mitjans de comunicació que no són capaços de posar-se d’acord per a vetar, conjuntament, el partit que els veta. Igual seria un gran error, posar-se a la seua altura. Parafrasejant el títol d’un llibre d’un gran mestre de periodistes, Ryszard Kapunscinski, els cínics detesten este ofici. Si més no, ens resten les paraules del president de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya, Nemesio Rodríguez: «si deixem que un partit polític aixafe la llibertat d’expressió amb vetos i censures, prompte veurem que les seues botes aixafen la resta de llibertats».
