Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

lluis Mesa

Opinió

Lluís Mesa

Pluralitat i estima de la E

Des del meu ull, la vocal e pareix una lletra en creixement. És com si aspirara a transformar-se en la consonant f. Si la mirem en majúscula, sols cal llevar la base per a trobar-la igual. Si l'escrivim en minúscula, veiem que en duplicar la curvatura en la part inferior pren forma del signe veí. A més, no sols té la capacitat de créixer sinó que és plural. En uns casos és oberta i en uns altres tancada.

Quan era menut, cada vegada que em trobava la vocal en un adhesiu, pensava en Espanya. No veia aleshores eixes dos lectures de la lletra, diversa i en moviment, ni sabia que eixos qualificatius arrepleguen perfectament la meua visió de l'Estat. Aleshores no sabia reflexionar. Després, em vaig plantejar massa idees. Ara, amb la maduresa de l'edat, les resumiria en una: em trobe bé de pertànyer a Espanya perquè la pense en forma de nació de regions, nacionalitats i nacions. En escriure eixa frase, em venen al cap unes imatges de la pel·lícula «Mientras Dure la Guerra». És el moment en el quan troben casualment una bandera bicolor, la pengen en el balcó i la canvien per la republicana. Llavors improvisen el cant d'un himne sense lletra i s'emocionen. Quan les mirava, pensí que continuem formant un Estat cinematogràfic. Un país amb més d'una bandera en el temps recent i amb un himne sense lletra són dos bons signes que simbolitzen la peculiar construcció d'Espanya. Cal dir que la història contemporània està plena de moments en els quals els governs han lluitat especialment per crear una altra identitat que trencara la realitat plural, especialment en els períodes de les dictadures. Però, malgrat tot, no ho han aconseguit. La diversitat lingüística i la conscienciació de pertànyer d'una manera o altra a un territori no ha cessat. Sortosament, si no s'ha fet, no crec que en el segle XXI es puga aconseguir.

Sé que este article està quedant massa teòric. Per a la relaxació de lectors i lectores, afegiré que també m'emociona la lletra e quan l'escric en el verb estimar. Soc de voler a les persones i d'estimar la humanitat, encara que no crec que siga prioritari manifestar gran fogositat per a justificar que s'estima (almenys jo no sé fer-ho). No m'oblide d'estimar cada dia per a trobar-me content i valorar el que tinc: la família, les amistats, el poble, la gent i en última instància la terra. Tanmateix tinc en compte que l'estima màxima del territori porta a xenofòbies i extremismes en els quals no crec. Considere, doncs, que hem d'ensenyar a estimar perquè l'amor no ens faça persones agressives.

En definitiva, mirem la lletra e per a entendre l'Estat que som i al que aspirem. A més, veient-la, no oblidem mai la paraula estimar. Recordem que l'estima en majúscula ens fa mostrar la part més bella del que som.

Compartir el artículo

stats