La 2 projecta el pròxim dimecres Novecento, una pel·lícula que recomane a aquells joves que no hagen tingut l'oportunitat de veure-la. També als que sense ser joves d'edat siguen capaços de somiar futurs en llibertat. Per als cinèfils de la meua generació Novecento va ser, quan s'estrenà (la segona meitat dels Setanta, mort el Caudillo) una obra mestra del cinema europeu, perquè no solament era una meravella cinematogràfica, sinó un magnífic relat del que havia sigut la primera meitat del segle XX amb l'aparició dels dos grans idearis que marcaven la història europea: el socialisme i el feixisme. La història s'ambientava a Itàlia, però resultava una metàfora que il·lustrava les nostres ignoràncies en tant que criatures beatíficament adoctrinades durant la dictadura franquista. Una història, la de Novecento, poc coneguda per la joventut valenciana d'aquells anys, la qual mostrava la decadència i la misèria d'Europa enmig de la confrontació que acabà duent la tragèdia de la segona guerra mundial. La pel·lícula la dirigí magistralment Bernardo Bertolucci, aleshores un jove director del cinema italià.
Novecento a hores d'ara és, repetesc, una obra mestra, i no exagere gens; i ho és pel fresc èpic i social que mostra i per tractar-se d'una bella lliçó d'història, importantíssima en molts aspectes. I és el que dic perquè el seu sentit i la seua bellesa no han passat, sinó que resulten un espill metafòric del que està passant ara mateix a Europa i del que pot tornar a passar desgraciadament, encara que la situació actual siga o semble una paròdia o comèdia d'aquella. A més, permet redescobrir uns quants actors que aleshores iniciaven una trajectòria brillant, com Robert de Niro, Gérard Depardieu i Donald Sutherland, extraordinaris en les seus interpretacions, i d'altres que s'havien convertit en inesperades icones fílmiques, com el vell Burt Lancaster que anteriorment havia destacat en Il Gattopardo de Luchino Visconti.
Permeteu-me, però, que destaque, per a tancar aquesta evocació, Donald Sutherland en el seu paper d'un miserable i mediocre personatge que es converteix en un sàdic mató del feixisme i que acaba morint com un porc, literalment. També una escena, la dels representants patriarcals, clericals i caciquils, que financien els camises negres mussolinians; i especialment la manifestació de les dones treballadores plantant cara als feixistes amb una cançó que es va fer famosíssima entre la joventut hispànica revoltada contra l'aleshores agònic règim franquista.
Tot una lliçó magistral per a ser mirada atentament el dimecres que ve. A La 2, repetesc.
