Uuuuuu, moroti. Quina por! Si el pacte PSOE-UP arriba a rams de beneir ens menjarem crus els uns als altres, vindrà l’home del sac i s’emportarà els xiquets. En canvi, si Pedro Sánchez és investit president amb l’abstenció de la dreta, serem feliços i menjarem perdius cuinades segons els costums espanyols més genuïns. Si ets ovella i segueixes el pastor (el poder econòmic i mediàtic) aniràs amb el ramat, però si en discrepes aniràs tot sol i et menjarà el llop. Que no té vergonya aquesta gent? Fer por amb el «coco», com si fórem criatures! Són la nova Maria Cristina que «nos quiere gobernar» aquesta democràcia bovina que ha establert una sinonímia entre dissentir de l’oligarquia i «crisi de proporcions devastadores» que anticipa l’Aznar.

En això pensava jo. Però, en què estaran pensant els poders fàctics? Com que circumstancialment estic en Llatinoamèrica, on els conflictes en Bolívia, Equador, Xile, Perú, Brasil i altres són activats per les oligarquies respectives, se’m brinda en safata establir paral·lels. Les comparacions seran odioses, però resulten aclaridores perquè tot i ser episodis distints estan guiats per un mateix propòsit: si volen petroli envaeixen Iraq i si volen liti assetgen Bolívia. I com que tot depèn del color ideològic de qui ho mira, quan Baltasar Garzón investiga les dictadures xilena i argentina és un jutge admirable, però quan indaga els crims del franquisme no. Perquè la coherència és un factor extremadament variable, i si no ens adonem de més contradiccions és perquè no les comprovem. En el fons, Espanya i Llatinoamèrica no són massa diferents. En Espanya condecoren policies i guàrdies civils per l’actuació brutal contra ciutadans que només volien votar a Catalunya, i en Bolívia eximeixen de responsabilitat penal militars que participen en operatius «per restablir l’ordre». Són les regles de l’establishment. Les mateixes que faran que el futur govern PSOE-UP rebaixe les exigències per a què les elits puguen, també, «dormir bé».