Passejant per l’avinguda 9 de Juliol de Buenos Aires, que és una de les més amples del món, em ve a la memòria el jove que ajuda a Jorge Luis Borges a creuar-la mentre confessa orgullós: «Mestre, jo sóc peronista!». I Borges li contesta: «No es preocupe per això, jo també sóc cego». Per les notícies que m’arriben d’Espanya molts joves espanyols comparteixen idèntic enardiment quan diuen «Jo he votat Vox!»; que és, mutatis mutandis, una declaració tan exaltada com «Jo sóc peronista!». Traure pit per votar Vox és fer ostentació d’idiotesa; no per ser fatxa, sinó per presumir de ser-ho.
Deia Borges que el peronisme, com l’escorpí, no és bo ni dolent; és, simplement, incorregible. Com el franquisme; i encara gràcies, perquè si tingués la possibilitat de corregir-se tindria també la possibilitat d’empitjorar: eventualitat que fa bona la frase «virgencita que me quede como estoy». «Volver» és el verb peronista per excel·lència; i «volver» és també el verb del franquisme. Un passat que es recicla, i ausades vegades que es fa present i és present ara al Congrés: 52 escons de Vox conjugant el verb odiar en tots els seus temps i variants: odi a l’immigrant, odi a la dona, odi al diferent. L’última —què dic—, la penúltima, atès que no han eixit d’una quan ja s’han ficat de cap en la següent: vetar una declaració institucional contra la violència masclista amb una excusa que recorda el mètode Ollendorf, basat en la màxima: tu demana el que vulgues que jo contestaré el que em done la gana. «Tens fam? No, però tinc fred».
La memòria és curta, però no tant com per a no recordar que hui estan en Vox els mateixos que ahir estaven al PP. Hui presumeixen de fatxes, ahir ho dissimulaven. En llenguatge de teòlegs: Vox peca per acció atacant els nostres valors; i el PP peca per omissió, que és una acció per defecte. Ho veurem aquest dimarts quan obvie el «cordó sanitari» a Vox propiciant que forme part de la Mesa del Congrés. Ser menys extremat que Vox no fa moderat al PP.
