El 28-A l'electorat va optar per un Govern escorat a l'esquerra, però entre uns i altres aquella possible opció es va esmunyir per les escorrenties de la història. Sánchez e Iglesias, ajudats pels poders fàctics, no van arribar a acord i el seu festeig acabà en ball de bastons on els uns tiraven la culpa als altres. I vam anar a votar altra vegada el 10-N on els electors van votar més del mateix, on PSOE i Unidas Podemos van començar a sentir al clatell el baf podrit que els arribava des de la dreta extrema i l'extrema dreta.

Davant aquesta situació, i veient la possibilitat de perdre les cadiretes en el Consell de Ministres, el líder de la socialdemocràcia va recomençar el festeig amb l'única parella de ball que, una vegada enfonsat Cs, li quedava per aguantar al front de la bancada blava del Govern. En un parell de dies, amb una abraçada entre Pedro i Pablo, va quedar segellat aquest matrimoni morganàtic entre la socialdemocràcia descafeïnada del PSOE i aquells que anaven a assaltar el cel, i tan sols s'han quedat, de moment, rascant els seients d'algunes cadiretes a un futur Consell de Ministres.

Però les matemàtiques son cruels, i, passades les primeres eufòries, Pedro i Pablo, la parella del moment, mentre, en lloc de parlar de programa, es repartien càrrecs i cadires, van adonar-se que no els quadraven els números, malgrat tindre gairebé tot el grup mixt al seu favor. I el PSOE va haver de buscar nova parella de ball, Pedro Sánchez va tragar-se l'amarga purga d'engolir-se la majoria de les seues paraules durant la campanya electoral i enviar els seus a seure amb els independentistes d'ERC i JuntsxCatalunya. Aquest festeig, vist molt malament pels estaments de l'Estat, des de la Corona als empresaris ha esvalotat el galliner dels vells polítics, aquells del, ja obsolet i mort, règim del 78.

Tots ells, ben apoltronats des de fa anys, son partidaris d'un PSOE recolzat per la dreta extrema, ells en diuen «constitucionalistes», abans que acceptar l'abstenció del «butoni» de l'independentisme. Han canviat aquella frase de les Corts republicanes on la dreta preferia «una España antes roja que rota». Ara, molts antics socialistes i alguns dels «barons» en actiu prefereixen «una Espanya antes de derechas que rota». Ja s'ho faran.

Des de la Brunete Mediàtica i les xarxes socials ja està culpant-se a ERC si no arriba a beneir-se el matrimoni PSOE/Podem, però el vertader enemic d'aquesta liaison, dangereuse per alguns socialistes al servei de l'IBEX 35 està dins la casa de Ferraz. Sanchez té l'enemic dins de casa. El seu col·lega Alfonso Guerra, aquell que va donar per mort i soterrat a Montesquieu i que es vantava d'haver passat el ribot a l'Estatut català, està al front d'un grup de vells polítics de diversos colors que han demanat a Pedro Sánchez que vete els independentistes i trenque les negociacions amb ERC. Són el millor de cada casa i estan empentat el PSOE als braços de la dreta extrema. Alguns noms, a més a més de Guerra, son Marcelino Oreja i Landelino Lavilla (UCD) i exministres socialistes com Virgilio Zapatero, Enrique Múgica, Saez de Cosculluela, també l'extremeny Rodriguez Ibarra i Ramón Tamames (PCE). Velles glòries de l'espanyolisme.

Pedro Sánchez sap que sols Catalunya el podrà salvar, sols l'abstenció d'ERC farà que puga continuar aixafant els còmodes sofàs de Moncloa. La por al foc amic no el pot fer perdre aquesta oportunitat, es l'última que li queda. I si el festeig amb Iglesias es trenca i, seguint els consells de velles mòmies polítiques, es llença en braços de la dreta extrema, d'aquí un temps ell també serà un cadàver polític. Valentia i diàleg és la recepta.