Des que va esclatar el conflicte català, ha resurgit amb força la defensa de la Constitució espanyola de 1978, una Constitució que defensen diverses forces espanyoles, des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta. Però entre aquestes forces defensores de la Carta Magna es produeixen acusacions mútues perquè no se’n refien del que manifesten públicament, sospitant que algunes de les propostes que els uns i els altres fan son anticonstitucionals. Efectivament, el reconeixement per uns al dret d’autodeterminació de Catalunya, es negat per la resta de formacions com anticonstitucional. De la mateixa manera quan altres parlen d’acabar amb les autonomies o amb els concerts econòmics del País Vasc, també se’ls atribueixen vel·leïtats anticonstitucionals. Al bell mig resten, però, els que es consideren els autèntics defensors de la Constitució que han assumit sense problemes el constitucionalisme espanyol.

Doncs bé, en esta lluita per veure qui és el més constitucional de tots, ningú no qüestiona que la Constitució de 1978, així com totes les anteriors, son hereves de la «Pepa», la famosa Constitució de 1812, que va ser la que li va donar l’estocada final als pobles sobirans de les Espanyes, per això ara estem recollint el que es va sembrar fa més de 200 anys.

Efectivament, tot i que els manuals d’història parlen del constitucionalisme com canvi de sistema de govern que a les Espanyes va substituir l’absolutisme, també va tenir una part negativa: transcendint aquest canvi, però en el fons i a la llarga condicionant-lo, es dugué a terme la desaparició del pobles d’Espanya en ser substituïts per la nació espanyola, inventada en aquell moment ad hoc. Fins aquell moment els espanyols ho eren en la mesura que eren catalans, aragonesos, navarresos, castellans, bascos, valencians o mallorquins, però des d’aleshores vam ser ciutadans d’una nació unitària.

Per això cal recordar que, tot i que la historiografia oficial -i també la catalana del Romanticisme-, atribueix a Felip V ser el botxí de les nacions espanyoles que formaven l’antiga Corona d’Aragó, no va ser exactament així. Felip V, sense qüestionar els drets històrics fonamentals a l’autogovern -de de ser poble sobirà independent de tot altre i dotat de govern propi-, les va despullar de la llibertat dels municipis, de la llengua, de regular els tributs i fer-los seus, de tenir corts i parlament, però sense privar-los pas del dret històric, els va canviar la naturalesa de les seues institucions. Mantingué l’autogovern, però assumint ell personalment les facultats de manar que abans corresponien als òrgans representatius del poble; els Estats continuaven existint però sota el poder de signe absolutista.

L’estocada de mort de les nacions que componien les Espanyes la va donar la famosa «Pepa» quan les va esborrar del mapa polític real del país, en substituir-les per la nació espanyola que s’inventa en el moment, a la qual cal atribuir, doncs, l’autoria del fet de la pèrdua definitiva de la personalitat política dels pobles d’Espanya.

Les guerres carlistes al segle XIX no són alienes a aquesta problemàtica. La història del carlisme roman inseparable de la defensa dels furs o drets històrics, o siga, de la personalitat política dels pobles d’Espanya que els fou arrabassada pel constitucionalisme basat en l’existència de la nació única espanyola. Per això quan l’abanderat carlista, Carles VII, va reintegrar els furs de la Corona d’Aragó, el 16 de juliol de 1872, en l’article primer es deia: «la incorporació del Principat de Catalunya, així com la dels altres Estats del Regne d’Aragó, Mallorca i València a la Corona de Castella és per via d’una unió federativa, que els permete conservar la seua antiga naturalesa, tant pel que fa a les lleis i privilegis, com en territori i govern».

Tanmateix cal dir que el desgavell que va produir la «Pepa» no és un efecte directe de la naturalesa pròpia del constitucionalisme, ni sinònim del sistema basat en la sobirania popular, sinó sinònim d’haver-se aplicat el pressupòsit artificiós de la nació espanyola única, inventada en aquell moment.

Si la Constitució de 1812 hagés sigut la Constitució de les nacions espanyoles -de les Espanyes- en lloc de la Constitució de la nació espanyola, l’Estat seria hui el de l’Espanya políticament plural de la que ara tan es parla: una nació de nacions. Tindríem ara l’Estat plural -federal o confederal- en lloc de l’unitari, i ens hauríem estalviat desgràcies com les que va causar ETA i les condemnes a presó als polítics independentistes catalans, així com les violències viscudes a Catalunya degudes a la protesta per aquelles injustes sentències per no voler plegar-se als designis d’una Constitució malparida.