Aquest cap de setmana passat les xarxes socials cremaven davant la foto de Pablo Iglesias xerrant i rient amb Inés Arrimadas i amb Espinosa de los Monteros. La gent feia crítiques ferotges a aquesta actitud relaxada i, fins i tot divertida, dels tres representants del poble a la celebració del Dia de la Constitució. I de veritat que no ho entenc.

Si torne a recordar el sentit de l'expressió que em van ensenyar a l'escola, democràcia vol dir "el poder del poble", i crec que això s'estava fent al moment de les rialles d'aquestes persones a qui el poble, amb el seu vot sobirà, el va atorgar una representació legítima de la seua voluntat.

No cal recordar que la ciutadania és ben diversa socialment i políticament i que, per tant, les persones que ens representen també han de ser de diverses formacions polítiques però tots ells i elles amb la mateixa legitimitat.

Està clar que no ens agraden les mateixes posicions a totes les persones, però, per damunt de tot hi ha valors com l'educació i el respecte que són més necessaris que mai en política. Perquè no podem oblidar que aquestes tres persones són companys de feina i què, com en totes les feines, hi haurà companys i companyes que et cauen millor que altres, però això no exclou que en un moment donat puguem compartir rialles o algun acudit.

Traure de context aquest moment com s'ha fet, és per a mi, una clara evidència del camí que encara ens queda per recórrer fins a aplegar a tindre una verdadera relació política democràtica. La gent que no entén que això pot ser normal a qualsevol democràcia del món no podrà entendre tampoc, segurament, que la pluralitat i la diversitat social ens enriqueix com a societat i com a persones lliures.

El respecte al diferent mai pot convertir-se en pors o recels o desconfiances. Les diferències haurien de sumar en saviesa i tolerància per a després triar quines opcions et venen millor o pitjor en cada moment.

En qualsevol cas i, almenys per a mi, les rialles d'aquestes persones són un clar exemple d'educació i de cortesia entre els tres i les crítiques que han rebut per part de molts mitjans i de part de la ciutadania fiquen de manifest la necessitat de contínua pedagogia política per construir una democràcia forta i duradora. Una democràcia on càpien totes les opcions polítiques amb respecte i tolerància entre elles on, fora del debat polític, sempre necessari, puguen tractar-se entre elles i ells amb normalitat i naturalitat. Són persones i, per tant, com a tal deuen tractar-se i ser tractades, més enllà de les seues responsabilitats polítiques actuals.

Les pors a la política o a mostrar les nostres preferències polítiques encara és una herència del franquisme que hem d'anar desterrant de les nostres vides per poder aconseguir un major grau de llibertats personals i socials. I això comporta, ineludiblement, combatre els sectarismes i deixar de portar-los als espais personals, encara que siga dins de les mateixes organitzacions.

Continua fent falta molta pedagogia per superar pors i entendre que un correcte tractament de les diferències pot i deu sumar qualitat democràtica.