Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

meseguer

Opinió

Lluís Meseguer

Pep cortés

Quan escrivia la columna amb Times new roman, el 29 de març del 2007, amb el títol d'avui, la vaig escriure, a propòsit d'haver rebut el personatge un premi a la seua «trajectòria», desitjant que no fóra una anècdota fugissera, sinó una rabiosa trompetada de la justícia per a un alcoià de la faràndula del món, com el diamant crític Ovidi Montllor, l'estrafolari Camilo Sesto, i altres.

El ciutadà actor que ahir mateix va faltar, havia treballat en la mateixa professió de Franz Kafka, i després en la del teatre col·lectiu; i deixà esperant-lo, esperant-lo sempre, altres ciutadans i ciutadanes en instants fugaços que, en el teatre de la vida, no s'acaben mai.

La columna passà després a ser-me més amanosa en Palatino Linotype. I el 24 d'abril del 2014, evocava un muntatge joglaresc d'Universal Còmics, amb el qual havia col·laborat, Qui vol un miraclet?, basat en el Mistero buffo del gran amic Dario Fo. I una vegada, en la plaça de Pasaia Donibane, representant l'escena d'un àngel i un borratxo, Pep Cortés, que hi feia d'àngel amb ales, fou rebut amb crits de txakurra (o siga, gos), i a pedrades, mentre que el borratxo anticlerical Raül Torrent hi comptà amb el favor del públic infantil basc.

Tanmateix, el 7 de desembre de fa dos anys, havia de redactar un Nocturn de Carles Santos, que s'avançà a faltar a qui, ben compassat amb ell, recitava Té xina la fina petxina de Xina?, mentre els dos colpejaven rítmicament el prosceni.

Encara, el 14 de juny del 2018, evocava el quebequés Georges Laferrière, amb una mirada sostinguda com només havia vist jo de lluny a Vittorio Gassman i de prop a Pep Cortés. I encara enguany mateix, un any exacte més tard, en Casa València de Barcelona, malalt i tot, el marit de Sílvia Bonfill havia escoltat amb paciència les explicacions sobre el meu llibre La Nova Cançó, recordant aquell Ovidi d'Alcoi de M'aclame a tu i pensant: «Valencians de tots els països del món, uniu-vos!».

I ara haurà fet un mes, el 7 de novembre del 2019 -exactament 102 anys després de la Revolució russa, que Pep Cortés i els amics tan admiràvem- amb la columna titulada Anem al cine, deixava crònica d'haver contemplat una de les millors pel·lícules valencianes de tota la història, La família (Dementia), de Giovanna Ribes, en la qual el proletari aventurer Pep Cortés dirigia -o siga, dirigeix i dirigirà per a sempre- la simfonia d'un castell de focs al costat d'un gramòfon que d' attrezzo quasi esdevé personatge, per a participar d'una nova mirada de la llum del Mediterrani: o siga, la mer toujours recommencée, que deia Paul Valéry, per a referir-se a la comprensió de l'aventura i el dolor de viure com Pep Cortés.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Recuerda que con la entrada en vigor de la Normativa Europea PSD2 se requiere un doble proceso de validación a la hora de realizar la transacción.
Te recomendamos tener a mano tu móvil. Estamos aquí para ayudarte, 963 030 950.

Compartir el artículo

stats