13 de diciembre de 2019
13.12.2019

Canvi climàtic: resignació o mobilització?

13.12.2019 | 20:45
Canvi climàtic: resignació o mobilització?

El canvi climàtic tenalla el present i el futur de la població mundial. És com un cotxe que va a tota velocitat, els frens del qual comencen a fallar. Ningú no el vol, però sembla imparable. Les evidències científiques són inqüestionables, tot i que el descervellat Trump a cor amb importants empreses responsables de la catàstrofe estan gastant gran quantitat de milions per desinformar-ne sobre les causes i els efectes. Els interessos de les indústries extractives de combustibles fòssils i les multinacionals automobilístiques no tenen cap interès a disminuir els seus beneficis. Si hagueren de pagar –econòmicament i penalment– per la seua culpabilitat en relació al desastre ambiental que comencem a palpar, això seria un altre cantar.

De poc serveixen les cimeres sobre el clima com la propera de Madrid, ni les més importants que s'han celebrat fins ara. Ni la de Rio de Janeiro (1992), ni la Kyoto (1997), ni la de Johannesburg (2003), ni la de Copenhaguen (2009), ni la de Paris (2015) han aconseguit aturar ni revertir la tragèdia que espera a les generacions futures. Els països que han assistit a aquestes cimeres han anat incomplint sistemàticament els acords mínims que havien signat. L'Agenda 21, una quimera; el Protocol de Kyoto, un compromís fallit; el desenvolupament sostenible, una fal·làcia propagandística; la reducció d'emissions de CO2, una mentida calculada... tot plegat, paper mullat.

Dir que el canvi climàtic és una conseqüència del capitalisme imperant resulta d'una obvietat inqüestionable. Estem parlant d'un sistema productiu depredador del planeta (criminal extinció d'espècies, desforestació compulsiva, apropiació forçosa dels recursos naturals) i en el principal responsable de la contaminació de l'aire, l'aigua i la terra –i de les ments humanes. Té activada una guerra no declarada contra la natura i la humanitat, que aplica el terrorisme ambiental sense cap mena d'escrúpol. El capitalisme no té ànima, ni ètica, ni voluntat per a poder resoldre el colossal problema que ha creat. La inèrcia del benefici que ha produït tants morts durant el seu regnat no pot formar part de cap solució, per molt que els polítics còmplices del sistema ho prediquen a tort i a dret. El capitalisme ha demostrat que no vol límits de cap tipus i això és incompatible amb un planeta que sí que en té. Si la petjada ecològica mundial arribara a la dels EEUU d'Amèrica, necessitaríem els recursos de10 planetes Terra. Una bogeria colossal!

La població és cada vegada més sensible al canvi climàtic i de fet s'està convertint en una de les seues principals preocupacions, però està confusa quant fa a les solucions. Ens repeteixen com un mantra que confiem en l'educació ambiental; que la classe política ja fa tots els possibles; que cal la implicació ciutadana, quan per altra banda se'ns està induint a un consumisme destructiu desgavellat (segons alguns estudis, més del 60% de la població espanyola és addicta a les compres). No podem deixar les solucions en mans d'uns governs que diuen una cosa i en fan una altra, que subvencionen les empreses automobilístiques, els combustibles fòssils o la compra de cotxes; que tenen com a prioritat el creixement econòmic quan es ben sabut que bàsicament beneficia una minoria. Segons Intermón Oxfam, des de la fal·laç crisi econòmica, s'ha duplicat el nombre de milmilionaris al món, mentre que 3.500 milions de persones han perdut l'11% del seu poder adquisitiu.

El capitalisme verd tampoc no és la solució, sinó una part del problema climàtic. La transició ecològica no deixa de ser màrqueting neoliberal. Cal un trencament i no una simple reforma. Si volem arribar a temps per a invertir la tendència, hem de canviar el model econòmic. L'única transició vàlida per a evitar l'emergència climàtica és la substitució del capitalisme per una democràcia econòmica que col·lectivitze la renda i el treball i que prioritze el planeta i les persones per davant del creixement. S'han de posar en marxa mesures que vagen a l'arrel: una revolució ecològica en tots els àmbits, una reconversió ecològica de la industria, de l'agricultura, de la ramaderia, de la producció energètica, de la mobilitat, de l'urbanisme, de la construcció, de la ciència, de la cultura... Cal relocalitzar l'economia i caminar cap a la suficiència local i comarcal, recuperar una alimentació de proximitat ecològica... Rebel·lar-nos amb una actitud crítica, activa i horitzontal. Encara hi som a temps, si substituïm la resignació per la mobilització. Per sort, un bri d'esperança s'albira en l'horitzó amb la incorporació del jovent a l'ecologisme a través del moviment Divendres pel Futur. Aprofitem-ne l'embranzida!

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook