Aquesta expressió no és meua, és del meu gran amic Germán, però ve a expressar de manera clara i contundent les reaccions hagudes després de la sentència als tres exjugadors de l'equip de futbol «La Arandina».

L'Audiència Provincial de Burgos els ha condemnat a trenta-huit anys de presó a cadascú d'ells per agressió sexual a una menor de quinze anys. Els fets són greus en si mateixos, però la reacció de les cavernes polítiques, socials i fins i tot mediàtiques, han sorgit d'immediat per tal de defensar als agressors i, de nou, culpabilitzar a la xiqueta, víctima provada, de l'agressió múltiple.

De nou el patriarcat que sent qüestionats els seus privilegis. De nou la defensa a ultrança del que consideren que són els seus drets per haver nascut homes. I, a més, futbolistes, amb tot el que això vol dir.

Quan vaig llegir com a les xarxes socials s'insultava a aquelles persones que defensaven a la xiqueta i no qüestionaven la culpabilitat demostrada dels tres agressors, vaig recordar la frase de Germán. Però el súmmum va ser que es convocara una concentració de suport als agressors i que a aquest acte acudiren unes cinc-centes persones que, no ho oblidem, també són veïnes de la víctima.

I em pregunte, Com es pot justificar una agressió sexual múltiple a una menor de quinze anys? Aquestes cinc-centes persones i totes les cavernes que defensen als agressors hagueren reaccionat amb la mateixa contundència defensora si els condemnats foren estrangers? O només es tracta de reforç patriòtic perquè són espanyols i, a més, exjugadors de futbol?

Afortunadament, en aquest cas, tant el Tribunal com l'equip de futbol al que jugaven han encertat en les seues decisions, almenys per a mi. Perquè el Tribunal ja ha aplicat la doctrina del Tribunal Suprem i els ha condemnat per cada una de les agressions i, a més, per la «cooperació necessària per a la comissió de la resta de delictes». I el club de futbol per al qual jugaven, quan va conéixer l'existència de la denúncia de la menor, els va donar de baixa de forma immediata i definitiva. Així és com es deu reaccionar. Creient i fent costat a la verdadera víctima que, recordem, tenia quinze anys. No em valen arguments sobre si la pena és massa elevada o que se'ls ha amargat la vida a aquests violadors. En realitat el que m'importa és el fet que cregueren que aquella xiqueta era, simplement un pedaç de carn que podien fer servir a la força per al seu plaer, amargant-li així la vida a ella, que va haver de suportar que la violaren fins a tres ocasions sense possibilitat de defensar-se.

No va ser només una qüestió de plaer sexual, va ser una qüestió de dominació i de sotmetre a la menor. Va ser, en definitiva (i com totes les agressions sexuals) una qüestió de poder. I també, i perquè no dir-ho, de menyspreu a la condició de ciutadana de la menor en la seua doble condició de ser dona i de ser menor.

Continua havent-hi gent que pensa que la vida de les dones és de segona categoria i, per tant, ha de continuar estant al servei permanent i perpetu dels desitjos masculins. Però això, gràcies al feminisme, s'ha acabat. Perquè ha vingut per a quedar-se. I sentències com aquesta ho demostren.