L’expresident Felipe González, en una de les seues inefables expressions a les què ens tenia acostumats, va dir una vegada en defensa de les seues polítiques que “prefería el Estado de Derecho al Estado de Desecho”, sense reparar en que precissament sota el seu govern es va fer a Espanya un retoc legislatiu que, trenta-dos anys després, s’ha mostrat letal per a la imatge pública de la democràcia espanyola davant el Parlament i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
Va ser al 1987 quan es va introduir una modificació de la vigent Llei Orgànica de Règim Electoral General per afegir-li un nou títol dedicat a regular les eleccions al Parlament Europeu. Hi va aparéixer un article 224 que estableix que, una volta realitzats els comicis i conclós el recompte de vots, s’atorga un plaç de cinc dies als proclamats electes per jurar o prometre acatament a la Constitució davant la Junta Electoral Central. En transcórrer eixe plaç, la Junta declararà vacants els escons corresponents als diputats que no ho hagueren fet i suspeses totes les prerrogatives que les pugueren correspondre per raó del seu càrrec fins que no es produïsca eixe acatament.
Ni a l’article 23 de la Constitució Espanyola, què consagra com a fonamental el dret a la participació, ni en cap altre precepte de la nostra màxima norma apareix referència a la possibilitat d’afegir requisits d’eixa índole per a l’adquisició de la condició de representant de la ciutadania. En principi, res no faria falta més que la legitimitat que deriva del vot obtingut, i és per aixo que el nostre Tribunal Constitucional, a la seua sentència 119/1990, de 21 de juny, va establir que “l’exigència de jurament o promesa d’acatament a la Constitució com a requisit imprescindible per arribar plenament a la condició de Diputat no ve imposada per la Constitució, però… tampoc n’és contrària. Ha estat establida per una decisió del legislador … i abans que ell, pel Congrés dels Diputats, en ús de l’autonomia reglamentària que la mateixa Constitució (art. 72.1) li atorga, actuant, l’un i l’altre, dins l’àmbit de llibertat per a la creació jurídica que constitucionalment els pertoca. El seu eventual incompliment no priva, en conseqüència, de la condició de Diputat o Senador, per a la què no hi ha cap altre títol més que l’elecció popular, sinò sols de l’exercici de les funcions pròpies d’aital condició i, amb elles, dels drets i prerrogatives annexes.”
Així les coses, a alguns pugué semblar-li que el Tribunal Suprem va voler fer trampes en clau política quan va prohibir Oriol Junqueras, en presó provisional el propassat 13 de juny en ser proclamat electe al Parlament Europeu, que anés a la Junta Electoral Central per jurar o prometre la Constitució, i igualment en prohibir-li eixir de la càrcel per prendre possessió del seu escó degut a l’hipotètic risc de fuga. Fóra quina fóra la seua intenció, el ben cert és que la decisió del Tribunal Suprem ha provocat com a rèplica un pronunciament del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que no sols la ha deixat sense efecte, sinò que s’ha dut per davant l’adés esmentat article 224 de la Llei Electoral en quant exigia jurament a Espanya als europarlamentaris com a condició sine qua non per accedir a llur escó; i sembla que s’ha carregat també la doctrina del Tribunal Constitucional dalt exposada, al menys en allò tocant als qui van a representar-nos davant el Parlament Europeu.
En suma, una destrossa jurídica molt important que abunda en la idea, ja assentada per altres controvertides decisions del Tribunal Suprem recaigudes en àmbits distints (les clàusules-sòl o l’affaire de l’Impost d’Actes Jurídics Documentats, per posar dos exemples de ben coneguts), de que els nostres alts òrgans judicials s’han convertit en espais molt polititzats dels què més val eixir-se’n com més aviat millor per tal de buscar satisfacció definitiva en les instàncies europees. Mala cosa és quan el teu sistema judicial sembla una simple estació de pas cap a l’obtenció de la tan desitjada Justícia definitiva.
Espanya ha mantingut en presó a un eurodiputat des del 13 de juny del present any, obviant la seua immunitat, i això afecta els interessos generals de tota la Unió Europea, per quant ha impedit que el seu Parlament estiguera complet i ha alterat la conformació de voluntats polítiques al seu si, també en allò tocant a la situació expectant de Puigdemont, Comín i Ponsatí. Sobre això s’ha manifestat ràpidament David Sassoli, President del Parlament Europeu qui ha pregat a les autoritats espanyoles competents que cumplisquen la sentencia, i ha apuntat precissament a la necessitat de solventar eixa anòmala situació tocant a la composició de l’Eurocàmara. Ara cap esperar que els dirigents que aspiren a governar-nos assumisquen la tasca ineludible de traure els nostres problemes polítics del camp de la judicialització estèril. Guanyarem tots, i deixarem de fer el ridícul.
