No cal dir que la idea sona bé: el Tribunal de Comptes és un òrgan independent per fiscalitzar els comptes del sector públic. Però, com diuen a Hollywood, qualsevol semblança amb la realitat és mera coincidència. La prosaica realitat demostra que és un tòpic optimista creure que hom pot fiscalitzar a qui l’ha nomenat (“et designe per a que m’investigues”. Oi que sembla un acudit?). Per corroborar-ho, dos exemples només, per a què l’àpat no resulte copiós i provoque problemes de digestió: juliol de 2019, amb el vot de dos membres afins al PP el Tribunal de Comptes revoca la multa milionària a Ana Botella, exalcaldessa de Madrid, per la venda de pisos públics a un “fons voltor”; i ara en desembre el mateix duet impedeix que una regidora de la capital eleve recurs de cassació davant el Tribunal Suprem.

Si ja de per sí és insòlit que el Tribunal de Comptes impose una multa i tot seguit la revoque, encara ho és més que alguns dels seus membres tinguen vincles familiars i d’amistat amb Ana Botella i no s’abstinguen perquè no hi veuen conflicte d’interessos. Cal ser vil per cometre tal servilisme que invita a traure Raphael del sarcòfag i cridar “Escándalo, es un escándalo”. Si el Tribunal no respon a l’esperit fundacional, que li encomanen la Missa de Rèquiem. Si no està al tanatori, va de camí.

Per si n’eren pocs —els escàndols, dic—, acabe de llegir amb el mateix interès que el Quixot llegia llibres de cavalleria que, de 700 treballadors que té el Tribunal de Comptes, vora 100 són parents d’alts i ex-alts càrrecs. Es preguntaran vostès si el Tribunal és una empresa familiar; però ja els dic jo que no, que a això d’accedir-hi a treballar seguint els principis constitucionals de publicitat, mèrit i capacitat li fan el mateix cas que la xicalla als Lunnis quan els conviden a dormir. El que preval són els valors familiars: “família que treballa unida, continua unida”. I què carai! A les Espanyes tot és corromp. Fins la sal! I per a incorrupte ja tenim el braç de Santa Teresa.