Ha passat sense pena ni glòria mediàtica el recent fòrum mundial per als refugiats, celebrat a Ginebra, organitzat per l’Agència per als Refugiats (ACNUR) de l’ONU. Tanmateix, es tracta d’una crisi, amb 70 milions de persones desplaçades al món per diverses causes, que és sens dubte la major que ha viscut la humanitat en l’últim segle, si exceptuem les terribles conseqüències de les dues últimes guerres mundials. Asseguts a la taula, acompanyats per la família, la televisió en marxa i bones viandes per a menjar, sembla una mica difícil retrotraure’s a una realitat que afecta a 25 milions de persones que viuen en camps miserables, passant fred, fam i en condicions higièniques paupèrrimes. Sembla una cantarella solidària de nadal, però no, no és una cantarella de nadal, és una realitat per qual estan passant milers i milers de persones al món.
És el cas del camp de Moria, a l’illa grega de Lesbos, on viuen amuntegades en condicions infrahumanes 15.000 persones en un lloc previst en principi per a 3.000. Es tracta del moll de l’os d’una situació que no ens permet mirar-nos a l’espill sense patir en carn pròpia el desassossec d’un greuge infame. Ho dic perquè la gent que fuig dels seus països no ho fa per gust ni per ganes de viatjar, un viatge gens recomanable, d’altra banda, sinó per fugir de països en guerra o situacions de violència més que contrastades (Síria, Estat Islàmic...)
Tancades les fronteres dels Balcans a causa de l’actitud hostil dels països de l’Est ( Txèquia, Polònia, Bulgària, Hongria, Romania, Eslovàquia), Grècia ha recollit prop de 40.000 persones amuntegades en camps de refugiats en cinc illes. Una situació que les ONG han denunciat reiteradament. I la veritat és que el mesquí fracàs de la política de repartició de quotes de la Unió Europea ha convertit esta solució en una pantomima hipòcrita i filibustera. I no cal ni parlar dels migrants morts al Mediterrani: 18.000 persones en els últims sis anys. I no cal ni parlar dels camps de refugiats del Líbia, un país sense estat, a mercè dels clans i els senyors de la guerra, que és l’encarregat de vigilar la frontera marítima europea. I què passa amb els refugiats llatinoamericans i el mur de Donald Trump? I les crisis migratòries en països centreamericans com El Salvador, Hondures i Veneçuela?
En fi, sense comentaris. La qüestió és que acaba l’any i si analitzem este problema arribarem a la conclusió que és una autèntica vergonya la impotència que ha demostrat fins ara Occident per a resoldre, amb eficàcia, generositat i magnanimitat, una crisi humanitària de dimensions mundials. A Ginebra, on assistiren caps d’estat i de govern, representants de la societat civil i sector privat, es van acordar una sèrie de compromisos i l’Alt Comissionat de l’ONU, Filipo Grandi, no podia ocultar certa satisfacció, malgrat tot. Grosso modo, el Banc Mundial es va comprometre a gastar 2.200 milions de dòlars per a donar suport als països i les comunitats d’acollida dels refugiats, i el sector privat podria invertir 250 milions més en la creació de llocs de treball. Mesures insuficients, però positives a pesar de la peremptòria situació de milers i milers de persones, famílies senceres amb fills i filles menuts, o joves i menors no acompanyats, que passaran el nadal en camps de refugiats a l’espera d’una alternativa decent a les seues vides que mai no arriba.
Malauradament, han crescut com a fongs, francament execrables, hostils i capciosos, partits xenòfobs i racistes d’extrema dreta a la Unió Europea que s’han dedicat a carregar les tintes de tots els problemes sobre els més dèbils, és a dir, sobre les persones que demanen asil i seguretat. Hi haurà estratègia política més repugnant? És que no hem tingut prou amb el nazisme i el feixisme i els milions i milions de morts que el discurs de l’odi ha causat a Europa i arreu del món? Decididament, el 2019 ha sigut un any miserable per als 25 milions de refugiats que segons dades d’ACNUR hi ha actualment al món.
