L'any 2019 s'esmuny del calendari i en un tres i no res encetarem any bisext, de mal averany segons els supersticiosos. No és el meu cas, que defense la llibertat de superstició, ja siga creure en la maledicció de la gitana o el naixement de Jesús d'una mare verge. De Nadal a Reis fem bàsicament dues coses: comprar compulsivament i menjar pantagruèlicament, fent bullir la VISA fins traure-li fum, fum, fum. I és que aquests dies estem més a prop del keynesià balafiador que del neoliberal controlador de despeses. Quant a menjar i beure som víctimes d'un trastorn mental transitori que ens predisposa a menjar per plaer i per vici més que per necessitat; tot i posant-s'hi de relleu una de les antinòmies més estremidores del temps que ens ha tocat viure, on hi ha criatures que moren per «no poder» menjar i xavales que moren per «no voler» menjar.

Aprofitem l'últim dia de l'any per posar en filera índia els propòsits que més o menys —més menys que més— tampoc complirem l'any que ve (com el pecador que es confessa i fa propòsit d'esmena, fins que torna a pecar). No sé vostès, però un servidor té dos propòsits la mar d'ecològics: recórrer la zona selvàtica entre Argentina i Brasil i fer submarinisme a les Bahames. Ecològics, sí, perquè els porte reciclant des de 2007.

En la llista de desitjos cívics per al 2020, en tinc tres de modestos. Primer: que Aznar comparega davant un tribunal internacional per la guerra d'Iraq. Segon: que el cardenal Cañizares deixe els assumptes de Déu i cultive la seua vertadera vocació que són els assumptes del Cèsar. Tercer: que la senyora Arrimadas no opine com si fos Simone de Beauvoir i admeta ser un exemple notori de la igualtat dels sexes pel que fa al principi de Peter. I quart (ja ho sé, eren tres desitjos; però tan il·lustres personatges se'n mereixen un més): compartir camarot en un creuer com el Costa Concòrdia i que el capità del vaixell siga Francesco Schettino. Això no obstant, que sobrevisquen... però ben lluny! Bons desitjos, sempre.