La investidura de Pedro Sánchez ix del forn del Congrés aquest dimarts i ja pot assegurar-se que el futur executiu no tindrà lluna de mel; ja saben: eixe període de gràcia que sol donar-se a un nou govern quan comença el quadrienni, armistici de 100 dies que ve a ser una mena de coexistència pacífica entre govern i oposició. Per adonar-se’n, només cal escoltar la dreta mediàtica i política anunciant les plagues d’Egipte. Com el ruc que volta la sénia, donen voltes i voltes al relat d’un govern que consumarà «la major traïció a Espanya». Cal tindre les neurones cremades com una vaca boja o ser uns cínics per acusar als membres d’un govern que, no és que no han tingut temps de llevar-se la jaqueta i asseure’s, és que no han pres ni tan sols possessió dels seus càrrecs.

Quan Adolfo Suárez guanyà les primeres eleccions en 1977, un amic amb qui vaig compartir militància en el PCE durant la clandestinitat, em digué: «Voldria que aquest govern tinguera èxit». La confidència em va sobtar, fins sentir el motiu: «si al govern li va bé, a Espanya també li anirà bé». Podrà discutir-se l’argument, però contrasta profundament amb l’exabrupte de Cristòbal Montoro quan governava J.L. Rodríguez Zapatero: «Que caiga Espanya que ja l’alçarem nosaltres», i amb el colpisme de la dreta més tronada i les seues terminals informatives que fan sonar tambors de guerra contra el futur govern de coalició. Situació que du a una pregunta que és tot un diagnòstic: Per què veuen normal pactar amb Vox i no amb Unides Podem?

És tan conegut com cagar aponat: la dreta no vol que el conflicte polític català amaine; més ben dit: no vol que el diàleg amaine el conflicte, perquè si el conflicte disminueix, disminueix també l’aportació d’aigua electoral al seu molí. Dialogar, però, exigeix saber parlar i sobretot saber escoltar. Sense soliloquis propis de bisbes; per cert, tan alineats amb la dreta que convoquen a resar per Espanya. Ells tampoc volen diàleg. Però, per a monòlegs, ja tenim els seus sermons.