La ment és manifessera. La deixes, i t'aboca a un trencaclosques infinit, a un laberint hologràfic d'un fum de possibilitats, la majoria pràcticament infumables. La meua és campiona en escalfament de crani. Té un màster en producció de pel·lícules diverses, i premi especial en dramatisme. Es calfa tant, que la gelor que esclafix les galtes, la humitat caladora valenciana, no té res a fer-li. Bé, escalden tant, les cavil·lacions?
Són molt útils quan cal ser imaginativa. Moltes de les visualitzacions que pul·lulen són percepcions constatables, encara no sent racionals. Al cap dels dies, adés d'escriure, faig, amb el pensament, anotacions sobre la marxa del viscut i observat. Guarde, al calaix desastrat d'idees, curiositats cridaneres. Boniques, roïns. Contemple i cree opinions. Escodrinye punts visibles i invisibles, perquè no m'agradaria convertir-me en una consciència tancada, sense voler.
Obrint portes, finestres i clavegueres d'informació, a voltes crec que de la connexió entre elles trauré alguna cosa de profit. Que podré, inclús, ajuntar quatre paraules i formar un missatge per a qui el vullga rebre, un escrit mínimament interessant. Espere. Recull notícies, esdeveniments, comentaris... Registre amb la càmera memorial, i «guionitze». Llavors, o em dispose a redactar -arribant a conclusions, amb més o menys traça-, o una mosca vola i se me'n va el fil amb la seua trajectòria. Els excessos tenen mal perill! No només les fartades de menjar, que fan redolar o inunden de peresa. Sinó l'excés d'energia mental, l'acumulació de contingut que satura, dispersa i bloqueja l'acció, que hauria de ser el pas natural posterior a un pensament que pretenga objectivar quelcom. La meua subjectivitat m'ha desviat. Ja que estic, ho conte.
Parlaria d'una model desconeguda que, mitjançant l'enviament de fotos seues nueta, ha recaptat -en quatre dies- el doble de diners que Nicole Kidman i d'altres han donat per recuperar Austràlia de la seua tristíssima devastació. Parlaria de com tira més un pèl, no sols pel gènere o l'instint bàsic, sinó per la morbositat que motiva més que la mare que va. I pels pèls, cauria en la gràcia viral de l'actor turc Can Yaman, que en tallar-se el monyo, és doble de Pedro Sánchez. Les xarxes van a bacs, amb el paregut raonable. Però vaig i em quede amb unes partícules minúscules que es reflectixen al finestral. Segurament és pols, però quin goig que foren orbs. Les micropartícules estan, però no existixen fins que les veig. Em perd. Quin mecanisme. Abre los ojos, d' Amenábar. Ratolinets dins la roda que porta enlloc, recorrent paisatges iguals, amb l'esperança que siguen diferents. I la casa per agranar.
