Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Rondalla del retorn

Me'n vaig emportar a Nàpols —frontera entre el Nord i el Sud i entre Orient i Occident, com em va recordar un amic— el llibre de Josep Piera, Un bellíssim cadàver barroc, que conta la seua estada a la ciutat com a professor de català en el curs acadèmic 1985-86, si no recorde malament. La lectura d'aquest llibre m'ha portat a sentir la necessitat de rellegir algun altre llibre de Piera i he començat amb el més antic que en tinc, Rondalla del retorn (Eliseu Climent, editor) que obtingué el premi «Andròmina» dels premis Octubre 1977. Una visió d'unes quantes dècades de la nostra història més recent, a través d'uns quants personatges. I, rellegint-lo, m'he tornat a sorprendre amb les històries que conta. Alguna d'elles tan surrealistes que fan impossible que no siguen reals i, que d'una manera o altra, recobren plena actualitat. He llegit molts procediments judicials militars sumaríssims em què m'he trobat amb tot tipus d'acusacions com la que se li va fer a un senyor que coneixia que havia estat condemnat i tancat a la presó amb l'acusació absurda d'haver-li trencat un ditet a una Mare de Déu. Però no n'havia llegit cap com aquella que conta un personatge de la novel·la de Piera, una farmacèutica, a un altre personatge escriptor que retorna de l'exili. A Gandia, en temps de guerra, quan es cremaven les esglésies, hi havia una bona colla de beates que deien que la imatge del Beatet, el nom popular en què es coneix el Beat Andrés Hibernón, era de carn i sang. I van voler consultar un metge, don Lluís, perquè ho certificara o no. El van cridar per veure si es tractava d'un cos humà i respectar-lo. Sembla que la consulta era seriosa, diu la farmacèutica: «Aquella gent, en la seua ignorància, posseïa bons sentiments». I el metge digué: «si l'objecció vostra de cremar-lo és per respecte a un cos humà, açò d'humà, no en té res». Aqueixa va ser l'acusació que li farien, després en acabar la guerra, l'únic mal que havia fet el pobre metge. El dia del juí, però, no va callar. Li van dir la pena. L'havien condemnat a mort. I ell s'alçà dret, com un bou i digué: «vostés em mataran, però primer van a sentir-me». «Cállese», li cridava el fiscal. I ell: «no em dóna la gana; un condemnat a mort té el dret a defensar-se. Vostés són un mentiders, són uns traïdors, tenen al poble enganyat, volen fer veure allò que no és, jo vaig dir que allò no era humà i ho afirme i ho torne a afirmar». «Cállese», li repetia el fiscal. «Que no em dóna la gana», ell que contestava. «Poden matar-me, si volen, però abans em sentiran, vostés i tot el poble. Escolteu-me, vos tenen enganyats, vos volen fer veure coses que són tot una mentida...» Però, finalment, no el mataren, el van desterrar i se'n va anar a viure a Elx.

Compartir el artículo

stats