13 de enero de 2020
13.01.2020

Europa i el comunisme

13.01.2020 | 20:28
Europa i el comunisme

Es dóna per assentat que Espanya és el segon país, darrere de Camboia, amb mes desapareguts per un conflicte bèl·lic; almenys així ho donen per segur i ho picaven en campanya molts tertulians de l'esquerra imperant, sobretot després de l'exhumació de Franco. I tot a fi de la tendenciosa llei de memòria històrica que només s'aplica interessadament a un dels dos bans en conflicte i de manera torticera.

La controvèrsia s'ha animat recentment perquè el Parlament Europeu ha pres cartes en l'assumpte a l'intentar equilibrar el negacionismo de terribles experiències passades, posant els punts sobre les ies amb relació al comunisme i la seua nefasta influència en el conjunt d'Europa i del món i no tan sols com a causa del greu conflicte mundial que va assolar Europa, i del tremend cost humà en aquells països on es va posar en pràctica.

Doncs bé, de cap manera som eixe segon país amb més desapareguts -es parla de algo mes de 100 mil-, ja que Xina te 45 millions, o Rússia 20 millions, Corea del Nort ni se sap, Turquia amb mes de 800 mil armenis, Ruanda 800 mil, Congo 5 milions, Uganda 500 mil, entre altres mes, están molt per damunt en numere de desapareguts. I si no que se'l pregunten al llibre negre del comunisme, una publicació silenciada a Espanya però no al nostre país veí.

Clar, no vaja la notícia a espatlar un bon titular i que se'ls desmunten els falsos mites que s'han creat al voltant d'un conflicte fratricida i que poc va tindre a vore amb la lluita per la llibertat.

Ara espere que el govern pose en marxa alguna mesura en relació al mandat europeu de setembre d'este any, i ens sorprenga d'obligar a retolar novament carrers dedicades a comunistes amb les mans tacades de sang, com La Passionaria o Carrillo, entre altres.

Que es prohibisquen usar les simbologies totalitàries, vinguen d'on vinguen, siguen comunistes y/o feixistes. I que tota la seua simbologia es guarde en un calaix, inclòs el cantar la internacional amb el puny alçat que els encanta els dirigents socialistes, igual que als seus volguts socis podemitas. O també que en l'escoles s'ensenyen els genocidis perpetrats pel comunisme, que en els llibres de text apareguen els milions de morts amb els que el comunisme ha regalat al món. Encara que això em pareix més difícil, especialment si ha de ser impulsat pels que encara es diuen comunistes.

Al Cessar el que és del Cessar. I és que portem molt de temps condemnant només un dels dos totalitarismes que van assolar Europa, mentres a l'altre, després de ser derrotat, no se li ha donat un funeral d'estat.

Això és el que ara pretén Europa situar-ho en les mateixes condicions que el feixisme, ja que és igualment execrable. No podem admetre per més temps la idealització d'un règim com el republicà que va comportar la seua desgràcia per quelcom, molt semblant al que proposa Sánchez de fer un front radical de les esquerres agreujant el que ens separa i incitant a l'odi i la violència amb l'adversari i això és molt difícil de parar quan es posa en marxa. Revisionisme històric el criden.

Però si revisem fem-ho equilibradament i també amb eixa mirada que ens exigix Europa. Renovem eixe exercici de mala memòria que van fer els pares de la Constitució, per a sortejar odis fratricides que impedien la reconciliació i la convivència. Eixa mala memòria que ja mai mes pot ser de part, i que si no és de les dos parts, mai pot ser de trellat.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook