Definitivament: el constitucionalisme del PP té orelles; per això una actuació tan notòriament constitucional com renovar el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional li ha entrat per una i li ha sortit per l’altra. I és que el refranyer no menteix; com diuen per Castella: «Dime de qué presumes y te diré de qué careces». O com diem a casa nostra: Qui presum, fa fum. Constitucionalista el PP? Fals com la fusta de figuera. Presumeix de ser-ho, però evita l’ocasió de demostrar-ho. Res de nou. L’humor corrosiu de Marx (em referisc a Groucho, naturalment), ja ens prevenia: si en un banquet amb coberts de plata algú presumeix d’honrat, cal apressar-se a comptar els ganivets, forquilles i culleres.

Boicotejar la renovació del TC i CGPJ -òrgans «quasi constituents», segons el jurista J. Pérez Royo- demostra que el sentit d’Estat no és precisament la virtut que més floreix al jardí del PP, tot i que en fa bandera davant la ciutadania com l’Església presumia també de «sàvia i mestra» front a Galileu. Falta de decència democràtica que Pablo Casado, lluny d’amagar, exhibeix: no negociaré la renovació amb un Executiu format per «comunistes, independentistes i batasunos». Tan poc que costava dir: No negociaré perquè allò que he perdut a les urnes vull guanyar-ho als tribunals on he col·locat els meus. I la renovació que mana la Constitució? «Francament, m’importa un rave», com digué Clark Gable a Vivien Leigh en Allò que el vent s’endugué.

El constitucionalisme del líder del PP és pura cosmètica; com aquella dama de la noblesa a qui li llevaves les capes de crema i, perfectament, podia fer de zombi a The Walking Dead. Constitucionalisme de conveniència i no de convicció; d’inspiració Guadiana, que mostra o amaga segons interessos partidistes. Quan li convé enlaira la Constitució com ho faria Moisès amb les Taules de la Llei; i quan no li convé la penja al costat del vàter. Paciència, doncs. Ha alçat la veda del tot s’hi val i, com del porc, tot s’aprofita.