Després d'una setmana on he vist com ens deien que l'independentisme s'esgarrava. Quan molts, des de l'espai postconvergent, han oblidat ràpidament que ells van rendir-se sense condicions al PSC, una part dels botxins del 155, regalant la Diputació de Barcelona a la franquícia del PSOE a Catalunya, i de veure com tot això ho aplaudien des de l'Espanya profonda, la del "a por ellos". Després d'un divendres negre on a ultima hora i per la xarxa me'n assabente de la mort d'un vell conegut i col·lega com Rafa Ventura Melià, amb qui tantes trinxeres periodístiques he compartit al llarg de la vida. Deprés de tot això no tinc ganes de fer cap anàlisi polític, i m'arriba, per les autopistes de la informàtica una noticia que em fa somriure, em dona esperança en què un món millor es possible i, també, em fa pensar en la falsedat d'una societat com la nostra, una societat que, des del moment de nàixer ja ens empresona en uns colors: el rosa per les nenes i el blau pels nens. I he decidit contar, en aquest dimecres, festa de Santa Agata, la valentia d'uns pares on el seu fill vol viure per la dansa. I, especialment, el valor d'un nen al que els seus col·legues d'aula el fan el buit i no el deixen jugar a futbol perquè no es "machote".

La història no es nova. Hem vist casos al cinema. com en la premiada pel·licula "Billy Eliot", on un jove actor, Jamie Bell, va lluitar contra el desig del seu pare, de família i barri obrer, que el volia dedicat a la boxa, mentre ell sols pensava en ballar fins que va aconseguir entrar en la més prestigiosa escola de dansa del Regne Unit. També la directora Iciar Bollain ens conta mitjançant el cinema, al film "Yuri" una història paral·lela però coincident, la del cubà Acosta que volia ser futbolista i el pare l'obliga a estudiar ballet, fins aconseguir que esdevinga una figura mundial en aquesta disciplina.

Ara, un nen català ha hagut de canviar d'escola perquè els seus companys no entenien que Albert, nom fictici, prefereix ballar a intervindre en jocs de lluita, en els jocs en què durant anys ens han educat als nens. Uns infants, als que se suposa sense cap mena d'odi, durant temps van despreciar l'Albert, no el deixaven jugar amb ells perquè no era un "machote". I tan sols tenien nou anys, els nens poden arribar a ser molt cruels. Però no es culpa dels nens, la infantesa es una època d'anar acumulant ensenyaments, experiències i opinions d'aquells que els nens admiren. Els pares cal que vigilen les converses que tenen a casa perquè l'educació dels fills comença a la llar familiar. L'educació dels fills es un dels temes més importants de la vida i no es pot delegar tan sols en mans dels mestres. No es pot dir, com va fer una de les professores de l'Albert que el que ell patia era "la vida" Ja sabem que la vida es puta i dura, d'això tots, o gairebé tots, ens assabentem quan comencem a créixer, les plantofades que ens dona el viure son una part del nostre aprenentatge.

Aquest nen, que ara té nou anys però que a les assignatures optatives, des de ben petit sempre ha triat fer ballet té tot el dret del món ha ser respectat pels seus companys d'escola. I això es una obligació de la societat, hem d'acabar amb l'educació masclista , a pensar que no sempre la nostra es l'opinió bona i respectable, a deixar viure la vida als que no la volen viure com a nosaltres ens agradaria que ho feren. I tot això té un nom: LLIBERTAT.