Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Lluís Meseguer

Opinió

Lluís Meseguer

Un 31 de gener

Fa deu anys, en les darreres hores del 31 de gener -i coincidint enguany amb la barbaritat del Brexit, i el decés de Rafael Ventura-, s'estrenava una òpera, titulada Fortuny Venise.

La Venècia de Marià Fortuny Madrazo i l'univers fabril i visionari del palau Orfei Pesaro, eren matèria sonora de la creació del vestit Delphos, de l'invent de la cúpula Fortuny per a la luminotècnia contemporània, i del carrusel creatiu de patents i propostes en el balbuceig del segle XX, limitat per la burocràcia, la tecnologia i la mediocritat. La model Henriette Nigrin, companya de les creacions revolucionàries d'aquell casalot proletari i màgic, ¡havia arribat de París a Venècia el dia de l'ensorrament del campanile de sant Marc!

En l'òpera de fa deu anys -supervivent en DVD, i amb en alguns fragments, en Youtube-, hi ha un vers alexandrí que diposita una idea pràctica: «La matèria es transforma en nom de la bellesa!» . I els amants de la música la poden escoltar en un crescendo recitatiu formulat a partir d'una nota sola fins a acords complexos, dinàmics i estratificats, acabant en un context rítmic i mecànic, reforçat amb sons concrets de màquines i mecanismes.

I al llarg de l'obra, el gesamtkuntswerk de Wagner o el connubio delle arti -que volen dir, senzillament, el treball en equip-, tan prompte es manifesten en l'ús de «l'acord de Tristany», de la tràgica Tristany i Isolda, com en la remor de La barcheta, una de les peces dialectals venecianes de Reynaldo Hahn.

I l'obra tota -com un país, una vida, un amor, una mort, una anècdota qualsevol- és el rerefons del treball fabril de la Giudecca on es fabriquen els invents, entre petris empresaris alemanys o sinuosos tècnics italians. Situacions autònomes diferents, assenyalades per arpegis ascendents o descendents segons l'èxit o de fracàs de cada esdeveniment, fins arribar la catàstrofe final de la guerra, i els crims dels dictadors del segle XX, entre sons de síntesi i glissandi en caiguda.

I després, mentre un so persistent i metàl·lic denuncia la solitud de la Giudecca -o de cada racó de l'Espanya sotmesa per Franco, o d'Europa supervivent-, Fortuny Venise acabava amb una pregunta d'ahir, d'ara i de sempre: «Qui pot posar el preu a la bellesa?», en el perdendosi d'un crescendo coronat amb un patètic i remot Si ?, surant en el Teatre Principal de Castelló de la Plana, amb presència de Carles Santos, d'amics i amigues, i d'un escàs i desconfiat públic local i alhora amant de les grans vibracions de l'univers: la llibertat, els dies, qualsevol cosa.

Compartir el artículo

stats