Sempre he estat partidari del diàleg, es la millor manera de resoldre problemes. Quan vaig començar a estudiar a la vella Facultat de Dret de València, al “campus” del Passeig de València al Mar, als pocs dies de començar les classes un dels professors ens va dir “val més un mal acord que una bona sentència”. I son molt poques les vegades que, defenent clients, vaig entrar a Sala a les velles Magistratures de Teball del carrer Mestre Clavé de València, gairebé sempre ens concilàvem. Molts anys després, ara dedicat a escriure i analitzar la política continue pensat que cal dialogar. Sit and talk, seiem i parlem.

Recorde el Novembre del 2000, quan l'endemà de l'assassinat d'Ernest Lluch, amic dels primers temps del PSPV, Gemma Nierga en acabar una gran manifestació de repulsa contra ETA i davant tota la classe política de l'Estat va dir aquestes paraules “Vostés que poden, dialoguen, si us plau”. No estaven previstes en el text que la periodista havia de llegir, però aquesta demanda de diàleg li va eixir del cor. A alguns no els van caure molt bé. Aznar li deia a Pujol “pero con quien tengo que dialogar”, perquè ell, encara que ara la dreta intente ocultar-ho, havia dialogat amb els etarres i, fins i tot, havia arribat a qualificar ETA com "moviment d'alliberament". Anys després Jordi Pujol escriuria que “les paraules de la periodista van ser ben acollides per la gent però no eren ni realistes ni justes”. El famós “ara no toca” de qui durant més de vint anys va entretenir el personal amb allò del “peix al cove”.

La veritat es que a la majoria de polítics no els agrada dialogar, de vegades tan sols ho fan quan no tenen més remei. Durant llargs mesos Pedro Sánchez no li agafava el telèfon al President Quim Torra quan aquest trucava a Moncloa. “In illo tempore” havien tingut un parell de trobades, una, passejant pels jardins de Moncloa per on també va passar Machado, i l'altra pel Palau de Pedralbes, des d'on, fins i tot van enviar als ciutadans una declaració reconeixent que el problema català era un problema polític que cal resoldre amb la política. Però tot això se'n va anar en orris quan el “trifachito” escandalós i cridaner va reunir-se a Madrid i Sánchez es va espantar trencant les converses.

Ara, fa una setmana, obligat per les circumstancies el líder del PSOE ha anat fins la plaça Sant Jaume de Barcelona per trobar-se amb Quim Torra, amenaçat pel Tribunal Suprem amb la pèrdua del seu càrrec presidencial. Per continuar presidint Espanya i aprovar els pressupostos del seu Govern a Pedro Sánchez li fan falta els vots catalans, almenys els d'ERC. I si diuen que Paris ben bé val una missa, la presidència del Govern espanyol ben bé val una visita a un President del que fa uns mesos no volien ni escoltar el seu nom. Peatjes que cal pagar per continuar manant en la política.

Aquesta vegada no va haver-hi ratafia, Torra va regalar dos llibres a Sánchez; “Inventing human rights” de Hunt i “Llibertat i sentint” de Solà. Molt apropiats. Sánchez va vindre amb les mans buides de regals, sols va entregar a Quim Torra un memoràndum amb les 44 propostes que Espanya fa a Catalunya. Nihil novum sub sole, el mateix de sempre, 44 propostes que ja havien demanat els Presidents Mas i Puigdemont, i, fins i tot, Montilla.

Parlar sempre es bo, fins i tot sense Ratafia ni Rioja, però que li quede ben clar a aquest Govern de coalició que el sobiranisme no desapareixerà. I algun dia hauran de parlar d'amnistia i dret d'autodeterminació. Parlar no es ofendre.