A l'espera del segon llibre de memòries de Joan Francesc Mira -en el temps, ciutadà valencià de Roma-, apareix Roma i nosaltres de Josep Vicent Boira -ara mateix, el magister de la Via Augusta, és a dir, la personalitat a qui cal fer més cas sobre el fet que el corredor mediterrani és la substància d'Europa a València, i l'adscripció de València a Europa.
Clar que la història de Roma potser no fóra explicable sense les contribucions de valencians, catalans, balears i aragonesos, i els papes Borja són el màxim episodi vaticà no italià de l'Església catòlica, etc...
I vista des del segle XX, tampoc no cal deixar-se dur per les fràgils observacions d' Azorín: « Roma està presente en Valencia [...] El mismo nombre de Valencia es romano», o siga el nom i la llengua. Sinó anar als fets: les noves contribucions de Miquel Martí Maties al coneixement de l'aqüeducte de Peña Cortada -o la Serrada, o la Serrania-, situen la relació interior-costa de l'urbs de Valentia com una de les màximes realitzacions de Roma arreu del món: els seus 98'6 quilòmetres són la més gran obra d'enginyeria de tota la Hispania, i una de les sis infraestructures hidràuliques més llargues del món clàssic. I, per si dubtem, l'obra d'enginyeria més rellevant del país, i la demostració que la vida agrícola de l'aigua valenciana no és d'estirp àrab. Però no hi ha contradicció entre la Roma eterna i la trobada amb la cultura musulmana.
I per cert, tampoc amb la cultura jueva, si atenem que el més gran valencià de tots els temps, és l'exiliat Joan Lluís Vives i March: el més gran escriptor valencià de la història ho és en la llengua valenciana de Roma, o la llengua romana de València. No ho és en castellà ni que, mentre la seua família era quasi exterminada per la Inquisició -institució fonamental de la Corona d'Aragó en trànsit cap a la seua vinculació a la de Castella. I esdevingué pedagog de l'Europa Moderna, hi formà i discutí amb papes i bisbes, reines i princeses. I atent al seu mestre juvenil Juan Dolz del Castellar, i a Erasme de Rotterdam, o a Thomas More, escrigué De subventione pauperum, De Europeae statu ac tumultibus o De institutione feminae christianae: els pobres els tumults d'Europa, les dones. Llevat d'aquest, traduït al castellà a València el 1528 (!), aquelles idees valencianes, exiliades i universals, les hauríem de llegir o escoltar: són escrites en llatí, la nostra llengua materna. I si no ho fem -això, i el corredor mediterrani, i l'abastiment d'aigua, i tot això i allò-, no som ningú i no serem res.
