Que pràcticament no van eixir de casa. Un, Joan Fuster, de Sueca, i l'altre, Vicent Andrés Estellés, de Burjassot. Tots dos, a tot estirar, patejaven València i rodalies, però com Puchades, que entrenava a Mestalla, a l'hora de sopar, a taula. I no és una qüestió menor, com se sol dir, perquè les seues obres, des de pensaments a metàfores, tenen el punt de sabor de la nostra terra.
Vaig sentir una vegada un professor meu d'universitat que sostenia que no hi ha ètica sense estètica, la qual cosa podria dir, pense jo, que la forma i el contingut no poden contradir-se. És a dir, que la forma en què expliques una persona, ha de saber reflectir-la. El fet que s'estudiara Fuster i Estellés amb la serietat de sobri lletraferit, seria totalment contrari a aquest principi. És cert que poden llegir-se els aforismes de Fuster, els proverbis i insolències, les seues entrades del Diccionari per a ociosos, com un amatent entomòleg però s'ha de ser conscient que Fuster, des del més enllà o des d'on siga, estarà mirant-s'ho amb la perspectiva sorneguera d'un valencià de poble. No podem comprendre les seues ingenioses frases, el seu afilat pensament si no entrem, per exemple, en una sucosa vetllada de tertúlia a qualsevol bar de Sueca i parem l'orella. Fuster era del seu poble i igual parlava amb intel·lectuals de prestigi reconegut, que intercanviava parides amb els seus col·legues de casino, i les dos circumstàncies eren autèntiques fonts d'inspiració. No he conegut Fuster però he tingut la gran sort de sentir eixa loquacitat satírica, eixa ironia de pensament, eixe escepticisme burleta i transgressor, eixa barreja d'humor negre i realitat depriment i connectar-hi, i pense que és perquè soc valencià i parle la llengua que es parla a Sueca. I també la que es parla a Burjassot i sé ser bròfec, també. Quin poeta coneixeu que pose com a figures simbòliques un home que «pixa» i un gos que li «pixa» una sabata a l'extasiat poeta Vicent? Qui no ha sentit en un bar de poble, del meu, Pego, o d'Albaida, o de Tavernes, parlar d'unes cames com les teues o de la línia mòrbida d'una cuixa? En la mesura que serem estrictament, almenys de manera transitòria, valencians i de carrer, gaudirem més a fons d'aquests genis universals i d'espardenya.
