Hi ha uns versets populars que diuen així: «Carnestoltes, moltes voltes. / Quaresma, no vingues més. / Pasqua, totes les setmanes. / I Nadal, de mes a mes.» Una manera, digam-ne divertida, de celebrar la disbauxa. Perquè això és el Carnaval, en la nostra tradició: una festa dels sentits en tots els sentits, una festa dels cossos en llibertat. Per això el Carnaval va ser prohibit durant la foscor fúnebre del franquisme, o del nacionalcatolicisme doctrinari. La tradició carnal ve de lluny, però. Entre altres coses, perquè «la carn vol carn» que digué el poeta. En el context carnavalesc, tanmateix, la carn té molts significats. Segons la tradició, els dies de Carnestoltes van començar dijous passat amb l'anomenat al nord «el dijous llarder», o «el dijous gras», pels àpats pantagruèlics que s'hi fan, amb abundància de greixos porquins per tal que el cos aguante bé les privacions o prohibicions de la llarga quaresma que s'apropa.
En la meua memòria infantil conserve com un dia excepcional el que en alguns pobles de la Safor se'n deia «el darrer dijous» perquè el dijous següent, l'endemà del dimecres de cendra, començava precisament la quaresma amb les abstinències i els règims de rigor. Aquest dijous solia ser mig festiu a Beniopa, i les famílies que el celebraven solien anar a la muntanyeta i ermita de Santa Anna a dinar un arròs amb costra especial i exclusiu d'aquest dia. El considere especial perquè, tot i coure's al forn, no era com el que es menja a Pego pels Carnestoltes (una grandíssima festa popular i carnavalesca), ni tampoc com el d'Elx, tan conegut, ni com el clàssic de la recepta renaixentista del mestre Robert. Una singularitat gastronòmica, vaja.
Actualment, al meu poble, aquesta celebració ja no la fa ningú, crec. Si en alguna casa encara es menja aquest arròs fantàstic no comporta cap comboi en família i en colla, on les criature juguen «a conillets a amagar» al voltant de l'ermita. De les maneres rituals de celebrar el pas implacable del temps al món rural mediterrani, se n'han perdut moltes, entre nosaltres, els valencians. Celebracions populars que, d'haver-se conservat, ara suposarien una riquesa cultural, gastronòmica i també floclòrica que no sols faria a tots i totes una miqueta més feliços, sinó que comportaria uns altres guanys possibles. Però la globalització ha fet que la disbauxa carnavalesca la gent ara la busque amagant-se sota màscares venecianes o anant mig nus pels carrers ballant sambes carioques. Ai!
