Ara, el coronavirus: primer cas a Borriana i Vila-real, i 2.490.000.000, resultats en 0'38 segons, en míster o miss Google (precisament la megaprofusió de microbarbaritats comunicatives s'anomena viral).
Des de la setmana passada, les conseqüències de la resistència contra les Manadas i l'eclosió del Me too i el No es no. Així, coincidint la primera sentència contra Weinstein i la declaració de Plácido Domingo, amb la superació de l'èxit i les crítiques al comerç universal dels culs de Shakira i Jennifer, en la Super Bowl (per cert, ¿qui va guanyar?).
Ara, el procés, o siga, una reunió al voltant d'una mesa de diálogo sobre Catalunya, que té lloc ara mateix a Madrid, amb poques dones participants. ¿És possible que tot faça pensar que, tant si avança com si no, n'eixiran perjudicis notables per a la societat valenciana, des de la central i ponentina Madrid i des de la també mediterrània i tramuntanal Barcelona?
Des de la setmana passada, les catàstrofes de l'escalfament global del Planeta, s'han presentat amb l'ambaixada de la tronada Glòria -nom sarcàstic, i per cert, com és prou habitual, amb nom de dona per designació dels geògrafs responsables dels USA.
I també des de la setmana passada, després de la destrucció de cases i casetes per muntanya i vora mar, i la potència desèrtica de la calima sobre el Carnaval de les Canàries, provenen les protestes imprescindibles de l'agricultura imprescindible, o siga de l'Espanya despoblada, i la València on es protesta fins i tot des d'un país de silencis, on és moda que «en el taller i en el camp remoregen /càntics d'amor, himnes de pau».
¿Veritat que tan important com saber tot això és escoltar i parlar només d'assumptes que no estiguen de moda? A punt el 29 de febrer de l'any present i bixest: a la preciosa ciutat germana de Perpinyà, no projectaran la pel·lícula Le dernier tango à Paris. I a punt mundial el superdimarts de les eleccions dels USA, segurament ja perdudes per a la democràcia, si hi perdura la catàstrofe Trump i no voten les víctimes.
Patim i compartim alarmes sobre alarmes, sobre modes, de modes, entre modes. Potser ve al cap la cobla de segadors recuperada per Al Tall: «Encara no són onze / i el sol ja pica. / ¿Què serà quan siguen dotze, / i ser migdia?». Però, al cap i a la fi, parlant de modes supervivents, encara no és primavera en el Corte Inglés i els ametlers, els nostres ametlers, ja han florit.
