La setmana està resultant bastant intensa. La començàvem amb l’expulsió del Partit Feminista d’Espanya de Izquierda Unida per causes que, almenys a mi no em queden gens clares.
El feminisme és molt més que unes sigles o unes iniciatives i va molt més enllà del que es puga pensar i sentir en cada moment. Parteix de la base de la necessitat d’igualtat real entre dones i homes i de l’abolició dels privilegis que el patriarcat li ha atorgat històricament als homes. Exigeix la visibilització del talent de les dones i un just repartiment dels recursos i de les tasques tant productives com reproductives i fica a les dones com a objecte polític prioritari, com a éssers tradicionalment oprimits per la doble i assassina aliança que conformen el patriarcat i el capitalisme. I, pel que sembla, hi ha molta gent a qui això molesta greument.
Gràcies al feminisme, també aquesta setmana hem conegut que el, fins fa poc poderós Plácido Domingo, ha hagut de donar la cara i demanar perdó pel dolor causat a totes les dones que va assetjar. Però manté que en cap moment fora agressiu amb les dones. Clar que si va començar negant el seu comportament, ara que ha de dir i, en tot cas, qui ha de valorar si es va comportar de manera agressiva o no, hauran de ser les dones a les quals va assetjar o un jutge, perquè la seua opinió no és gens objectiva. I estem parlant que va assetjar a vint-i-set dones amb les quals també va actuar amb abús de poder.
També i gràcies al moviment Me Too, hem conegut que el jurat encarregat de decidir un veredicte en el judici contra Harvey Weinstein a Nova York va declarar aquest dilluns al productor culpable de violació en tercer grau i el va absoldre dels altres dos més greus. Ara, aquest depredador de dones, s’enfronta a una possible sentència de més de 25 anys per violacions a vàries dones.
Aquests dos homes que pensaven que eren intocables hauran de passar pel calvari de veure com les dones a les quals van convertir en joguines dels seus capricis els han portat a la vergonya pública (si és que els en queda alguna) i al descrèdit internacional. I tot gràcies a les veus de dones valentes que van decidir dir prou i emparades per un moviment feminista cada vegada més fort i més internacionalitzat.
Allò que ells consideraven natural s’anomenen violències masclistes de tota classe: Sexuals, estructurals, psicològiques, qui sap si també físiques, etc.
L’avanç del feminisme no sols és una bufetada per al patriarcat. També ho és per als moviments patriarcals que rebutgen i combaten els avanços aconseguits pel moviment feminista al llarg de la història. És un bon colp per als privilegis patriarcals dels quals gaudeix la mitat de la població enfront de l’altra meitat que continua oprimida.
Tot i això no ens podem conformar amb el que s’ha aconseguit, perquè com sabem per experiència, les reaccions patriarcals cada vegada són més sibil·lines i canvien contínuament de pell per camuflar-se dins de tots els moviments socials, fins i tot dins del feminisme. Per tant s'ha de parar molta atenció de forma continuada.
