Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Avorriment

Agraïsc que la pel·lícula A hidden life no estiga protagonitzada pel viril i mític heroi John Wayne (cert que ho tenia impossible) ni que el director siga l'arravatat Mel Gibson i no per aversió personal, ni pel seu conegut tarannà ideològic forassenyadament conservador, ja que he passat amb ells molts bons moments davant la pantalla, sinò perquè el seu vitalisme falsejaria l'experiència que tenim de la nostra vida i ens crearia il·lusions que després no concorden amb la realitat.

A hidden life, futura absent en la nit dels Oscars, i que tracta d'un jove alemany que, en temps del Tercer Reich, es va atrevir a declarar-se objector de consciència, és objectivament honesta amb l'espectador. No estem acostumats a reconèixer-nos solcant un interminable mar d'abaltiment tacat d'alguna illa que alleugerix el camí. Ni tan sols veiem que activitats lúdiques ben actuals, com el senderisme, són una metàfora del tedi. Intentem extasiar-nos a través de paisatges repetits cada any en els diferents cicles de la natura però no aguantem massa temps i, vagament conscients, trenquem l'encís, manta vegades forçat, amb alguna anècdota que volem compartir.

De fet, la pel·lícula és un mètode d'iniciació a l'acceptació serena de la majestuosa naturalesa, perquè aquesta, al cap i a la fi, impertorbable, tan ensopida, excepte contats dies de tormenta, com les nostres vides, no vol parlar-nos: «aquest sol tan esplèndid també il·lumina en aquests temps de misèria humana», ens diu el protagonista, l'actor August Diehl, amb to sempre pautat, com en una relaxant sessió de ioga. I heus ací l'ètica que ens proposa Terrence Malick en la seua darrera creació: la unió desapassionada amb l'engranatge de l'existència.

S'entén així, i és raonable, que un dimecres de febrer, en sessió de 22.20 h, algun assistent a la sala, com ara jo, i amb tres hores per davant d'estoica prolixitat narrativa, caiga, intermitentment i imperceptible, en braços de Morfeu, ja que no hi són Wayne repartint alguna nyespla abans que l'afusellen ni Gibson penetrant pels intersticis de les cel·les per oferir, en excitada sessió de tortura, alguna paret ensangonada, algun crit aterridor o algun punxó apropant-se a la nina d'algun ull.

Isc del cinema, creue carrers banyats per un passatger plugim, evite algun transeünt que desvia, com jo, la mirada en aquestes hores secretes de la matinada i arribe a casa amb la certesa que tots, absolutament tots, tenim hores mortes que digerir.

Compartir el artículo

stats