Cuidar-nos per fer camí

Resulta curiós però sempre ens aturem en aquest punt una llarga estona. I, cada vegada més, coincidim en què ens costa parlar en les reunions, tindre una veu que s'escolte sense ser eclipsada per un home. L'altre dia, sense anar més lluny, una de les meues amigues va introduir el tema del mainsplaining, una actitud masclista que pareix normalitzada quan un home interromp una dona per explicar-li alguna cosa de manera condescendent sense parar-se a pensar si eixa dona té més informació o coneixements sobre el tema que ell.

I és ahi quan ens fem sempre la mateixa pregunta: fa uns anys, la societat no estava preparada perquè les dones -joves- participàrem i liderarem moviments socials. Però... ho està ara?

A primera vista, pareix que sí, que ha hagut una progressió: el moviment feminista s'ha anat estenent arreu de la societat. Es veu als carrers, als mitjans de comunicació, en algunes lleis o decrets, en algunes organitzacions paritàries. Però aquesta teoria, aquesta cara visible, aquesta publicitat, l'hem baixada a la pràctica? Podríem dir que el problema és estructural i les formes patriarcals encara resulten predominants en qualsevol espai o moment de les nostres vides.

Si ens fixem en les formes de participació, podríem dir que es parla molt i s'escolta poc -com diu una cançó de Maldita Nerea-, els temes importants els porten els homes i els secundaris, les dones. Si no hi ha quota de gènere costa que la participació siga equitativa. És més: si fem un repàs per diverses entitats juvenils -i no juvenils- la immensa majoria està liderada per homes. Les dones són, en qualsevol cas, la cara no-visible de la institució. I això que estem en 2020.

No obstant això, hi ha un camí recorregut que cal visibilitzar. Hi ha certs assumptes que han canviat i és important ressaltar-los perquè suposen una victòria del feminisme en tota la societat. És fonamental adonar-nos de les victòries aconseguides perquè tot el que no es nomena, no existeix.

Uns dels exemples clars podrien ser la normalització del llenguatge inclusiu en assemblees joves o grups de treball i les formacions en perspectives de gènere. Ja no ens sorpren. I això és important perquè significa que hi ha un canvi, que hi ha una predisposició a deixar de fer les coses com sempre s'han fet per a passar a reflexionar i qüestionar-les. Això no ocorre de la nit al dia: com tots els canvis, costen i fan por. Però si totes les persones estem en el mateix vaixell, serà molt més fàcil d'aconseguir. Eixe vaixell ha d'estar ple d'espais segurs on es puga debatre, basats en el respecte i la transversalitat. Cal tindre present que existeix una desigualtat i que la lluita conjunta és per fer-la desaparèixer.

Com a dona, jove i associada reivindique que hi haja una corresponsabilitat: si no estem totes i tots en el mateix camí, la igualtat no s'aconseguirà. Eixa corresponsabilitat ha de tindre en compte quin és el paper de cadascuna de les persones que formen part d'aquest camí. Per això, és fonamental assumir les tasques, el paper i el rol per tal de ser una ajuda i no un obstacle.

I això només s'aconsegueix partint de la base de la coeducació com un dels pilars bàsics de l'educació formal i la no formal, perquè l'eina més poderosa per al canvi és l'educació. A través d'ella, es pot crear espais reflexius on es fomente l'esperit crític per a qüestionar-nos la vida que portem. Hem de recolzar-nos les unes a les altres, que la sororitat sempre estiga present; que no hem de competir les unes amb les altres, que no tenim l'obligació de ser perfectes en tot moment i que hem de permetre'ns fallar. Les cures entre nosaltres sempre han de ser el primer, que hem d'estar bé, que hem d'escoltar, empatizar i respectar.

Amb tot açò, sóc positiva perquè en el meu dia a dia veig que no estic sola en aquestes reivindicacions, sino que moltes persones pensen que el feminisme ha arribat per a quedar-se. Per això hem de cuidar-nos per fer camí.

*Presidenta del Consell Valencià de la Joventut