Estimat Ovidi, perdona que moleste les teues vacances. Seguint el teu consell tinc al meu costat vi, cassalla i bon whisky, soc obedient en temes que ens podem fer la vida mes amable, si un dia prens la decisió de ressuscitar veuràs que aquí encara dura la vida dura i hauries de ser altra vegada de part dels bons, que per molts som els dolents.

Estic recordant que la primera de les teves cançons que fou un «hit» va ser aquella on contaves les aventures d'una fera que trencava amb el poder institucional, la metafòrica fera ferotge utilitzada per empényer el personal a obeir les ordres sense questionar-les. Ben aviat vas fer La fàbrica Paulac amb aquells amos que la tancaven i amoïnats i depressius marxaven a Suissa a guardar els calerons mentre dels obrers ningú es preocupava. Recorde aquell estiu en què vas voler fer una cançó d'estiu, tots les feien, però el teu Sol d'estiu era una cançó prenyada de la teua mala llet anàrquica, seguies explicant-mos com ens enganyen amb quatre bajanades.

Quan veig la portada del teu elapé, on a una de les fotos sembles un drac llençant fum pels forats del nas, recorde la mala llet que em venia cada vegada que escoltava els 39 segons del primer tall, la música del Homenatge a Teresa, la censura no et va deixar enregistrar la lletra. Fins dos anys després no vas poder registrar la cançó amb lletra, i així i tot al programa De dalt a baix de Ràdio Peninsular el tècnic de so, germà d'un conegut comissari de la BPS, no em deixava emetre aquell homenatge a la Teresa que us ensenyà a ballar i estimar als nens alcoians.

La cassalla comença a fer efecte i entre boires recorde aquell 20 de desembre del 1973 on junt amb l'admirat Vicent Andrés Estellés i tu anàvem a presentar l'elapé Crònica d'un temps. Al matí ETA hi havia matat Carrero Blanco, mà dreta de Franco. Però nosaltres, valents, amb preocupació i l'alegria al rostre a l'hora indicada erem a la Plaça de Manises a les portes del Rat Penat. No vingué ningú, la por d'alguns i l'alegria d'altres ens van deixar sols. El bar Los Pajaritos, prop de la vella Universitat, ens va acollir i vam fer els honors al vi, perquè un poema dedicat al vi, obra d'Estellés, obria aquell disc.

Havies fet un disc dedicat al teu poble, A Alcoi i vas voler que t'acompanyes a la capital de l'Alcoià per presentar-lo. Vam triar el 4 de Febrer del 1975, aquell dia feies 33 anys, fa unes setmanes hauries fet 78 si no estigueres de vacances. Fou tot un èxit, la gent del teu poble et va mostrar la seua estima. I vam acabar sopant uns quants, entre ells la Didín Puig, si la veus, també es de vacances, fes-li una abraçada, a la Venta del Pilar. I per l'Abril ens vam trobar a París, cantaves a l'Olympia, on també ho feia María del Mar Bonet, i per la nit Charles Trenet. Quin cartell, tot un luxe. I allà, assegut al meu costat, era el nostre amic Vicent Andrés Estellés escoltant com des de l'escenari deies allò de «no hi havia a València uns amants com nosaltres».

Ens vam acomiadar la nit del 8 d'Octubre del 1994, la teua actuació als jardins de Vivers estava anunciada, molts sabíem que no cantaries. A peu d'escenari ens vam abraçar, i crec que tots dos sabíem que seria la nostra darrera trobada, la nostra darrera abraçada. Ara escolte qualsevol de les teues cançons, tanque els ulls i et veig, tot de negre, dalt de l'escenari dient les teues cançons. Vull tardar, però fes-me un bon lloc.