R afael Martí de Viciana, nascut a Borriana el 1505 i d'ascendència aragonesa, va ser notari i antiagermanat, però, sobretot, és recordat ara per ser l'autor de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y su reino, que es va editar -no sense problemes- en quatre llibres. Uns volums que constitueixen, amb diferència, el text historiogràfic més important del regne de València del segle XVI. Ara bé: també va redactar un opuscle no massa extens que porta per títol Alabanças de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana (València, 1574), adreçat als jurats de la ciutat.
I és en aquest llibret on Viciana explica per què es va decidir a publicar la seua obra en castellà: així, quan ja tenia escrita la seua Crònica en la llengua del país, la va haver de traduir, per portar-la a impremta, en atenció a la major «universalitat» del castellà, com ja havia fet, per una altra part, el també cronista Pere Antoni Beuter. El canvi de llengua, de nou, es va presentar com una necessitat, però degué obeir, a banda de les raons econòmiques de l'editor que insinuà ja fa temps Sebastià Garcia Martínez, a un intent descarat d'aproximació al poder, i que en el cas de Viciana prenia diversos camins. Un primer intent va ser el de l'acostament als regidors de la ciutat cap i casal del regne, amb el volum primer de la seua obra, destinat a aquella ciutat i actualment perdut -sembla que per sempre més- i que, si s'enviava a la cort, podria ser més ben rebut en la llengua de Castella. El segon camí va ser el d'apropar-se a la noblesa aborigen: a don Carles de Borja dedicarà el seu volum segon, el més polèmic, tot buscant la seua protecció. L'ús del castellà, clarament, podria incloure's en aquella maniobra d'acostament a la monarquia, per qui Viciana sent una veritable admiració, com testimonia sovint a la seua Crònica. A les pàgines de les Ala banzas, Viciana argumenta, sense cap fonament científic vàlid, però, la major puresa del valencià, enfront de la llengua que llavors s'anava aclimatant entre la noblesa local. Viciana en va col·laborar; i si bé adverteix dels perills de la castellanització de la societat valenciana, ell mateix hi participà, amb les seues publicacions.
A la fi, el més cert és que Viciana, en aquell pamflet a favor del valencià, més que cap altra cosa va cercar una recreació fictícia d'un debat davant el papa Alexandre VI i, en última instància, va defensar poc el valencià i, per contra, evidencià un afecte pel castellà ben evident.
