La situació econòmica i social del País València és d'inferioritat respecte a altres autonomies de l'Estat Espanyol, tant en els indicadors econòmics com en la percepció d'una societat poc vertebrada i amb problemes de cohesió social. Aquesta situació actual és el llegat que arribarà, si majoritàriament no ens posem en la feina per a revertir la situació, a les següents generacions que encara estan iniciant la seua vida i que ja afecta plenament a les que estan entrant en la seua vida adulta.
La situació actual no ens invita a l'optimisme, més bé al contrari, sols hem de recórrer als indicadors més importants de l'economia valenciana, en dades de 2018 que poden ser pitjors en els anys següents: les taxes de desocupació són un 15,6%, sent especialment sagnants entre les i els joves amb taxes del 34,3%, la diferència salarial de gènere està 0,47 punts per damunt de la mitjana estatal, la temporalitat registra un percentatge del 28,8% enfront al 26,8% de mitjana estatal; l'índex de treball parcial és d'un 16,5% enfront al 15% estatal; les persones en risc de pobresa es situen en un 30,2% de la població enfront al 26,1% de mitjana estatal; la mitjana de la renda anual per persona és 1.180€ més baixa al País Valencià que la mitjana estatal; les pensions de les valencianes i valencians en novembre de 2019 són més baixes que la mitjana de l'estat 1.040,53€ enfront a 1.112,73€; el PIB per càpita valencià és quasi 3.000€ més baix que la mitjana estatal, 21.859€ enfront a 24.692€.
Aquest enfilall de dades negatives en tots els indicadors no ens pot més que abocar a una conclusió: el model econòmic del País Valencià, a hores d'ara, no és viable per a la salut econòmica i social de la població, ni sostenible ambientalment. Aquest és un model generador de treball temporal, treball parcial, treball mal pagat, treball discriminador per edat i sexe, sobre la base d'uns sectors que aporten molt poc de valor afegit a l'economia valenciana, com es reflexa en el PIB i en la Renda per càpita, generador també de molts perjudicis ambientals per la depredació del territori, l'enfonsament de l'agricultura i la massificació de persones en la costa junt amb el despoblament i l'abandó en l'interior. El canvi de model econòmic és imprescindible i urgent.
D'altra banda, el sector públic valencià ve patint un històric infrafinançament des de principis del segle XX, com a fet palès l'estudi "Capital público en España. Evolución y distribución territorial (1900-2012)" de la Fundación BBVA y el Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE), a causa d'aquest infrafinançament, a hores d'ara i des de sempre, no tenim els ingressos suficients per a cobrir les despeses en els serveis públics gestionats, ni destinar recursos per a la seua regeneració i la inversió en noves prestacions, conseqüència del qual tenim uns serveis públics en deteriorament per falta d'inversió i un deute públic que suposa un 42% del PIB, xifrat en 47.000 milions d'euros, quantitat impossible d'assumir per la Generalitat. Resumint, en el repartiment del pastís financer estatal, som una comunitat pobra (PIB per baix de la mitjana estatal) que paga per a la resta de comunitats pobres uns 2.000 milions d'euros a l'any i cobrim les nostres necessitats econòmiques elementals amb préstecs a tornar amb interessos.
Vista la situació és hora d'empentar a totes les institucions valencianes, societat civil inclosa, a que s'arromanguen -ens arromanguem- i es posen -ens posem- a la feina de trobar solucions a les dues coses, per una banda negociant un nou model de finançament amb hisenda pròpia, junt amb la condonació del deute històric causat per l'infrafinançament i per altra banda propiciant un canvi de model econòmic cap a sectors que generen valor afegit, vertebren el territori, dignifiquen a les persones, siguen sostenibles i procuren pel futur.
Si no comencem a remar totes i tots en aquesta direcció els deixarem una trista herència a les generacions futures que no sabem les conseqüències que pot generar, però, de segur que no seran gens bones.
