En efecte, en l'àmplia sala d'investigadors de la Biblioteca Valenciana només quedàvem divendres a mig dia, un col—lega anònim i jo; a més, és clar, de les tècniques, d'eficàcia sempre superlativa en la seua faena i en l'ajuda als investigadors. D'un moment a un altre esperàvem que arribara l'orde de clausura, però mentrestant calia apurar. La rapidesa no és bona consellera per a la investigació, però calia aprofitar el temps que quedava per prendre, més que àvidament, notes en la consulta.

En la Biblioteca es pot consultar el Levante històric digital. Eixe era el motiu del meu estatge en Sant Miquel dels Reis. Obert l'ordinador, el motor de consulta, per al que jo necessitava no em servia, així que vaig haver de passar les planes electròniques una a una per a trobar l'objecte de la meua investigació. Més enllà del meu treball, d'alguna manera revivia la primavera de 1948: març a maig.

No per sabuda la història d'aquella època deixen d'impactar les successives portades del periòdic. Eren els inicis de la guerra freda, a la què se sumava la primera crisi de Palestina; també hi havia l'esperança, vana, de què Espanya rebera les ajudes del Pla Marshall. Avançava les pàgines i, d'entrada, pensava en la llàstima de no aprofitar en les aules, un material de múltiples possibilitats didàctiques perquè, en veritat, repassar aquelles jornades és, d'alguna manera, reviure l'angoixa d'una època. En la meua ignorància sideral no cap el perquè la Generalitat no ha arribat, ja fa temps, a un acord amb l'empresa de l'actual Levante-EMV per fer accessible el fons de l'hemeroteca històrica, d'entrada, a les institucions públiques i també educatives i docents.

I eixa era la segona sensació. Més enllà de la fractura interior, produïda per la guerra i les seues conseqüències, o potser per això, es feia servir la tensió internacional, un vertigen còsmic pel què el món se n'anava a fer punyetes en una presumible i propera conflagració global, com una manera de mantindre unida la població per la por davant la tensa situació que s'estenia per l'estranger. D'alguna manera el que llegia i el que vivia s'agarraven de les mans. Una por, ara no en l'exterior, sinó interior i interioritzada. Una realitat que s'enlaira cap a la ciència ficció o, també podem dir-ho al revés: la ciència ficció arrelada, escampada entre nosaltres.

En la pantalla de l'ordinador continuava avançant la primavera i en abril aparegué un element de distensió: la celebració del vint-i-cinqué aniversari de la coronació de la Mare de Déu. Varen ser unes jornades tan participatives com espectaculars. Era l'època daurada del pontificat de l'arquebisbe Olaechea, qui havia sabut connectar amb àmplies capes de la societat valenciana. Uns participarien en les convocatòries marianes moguts per una fe sincera; altres perquè calia que els veren -cosa molt important en l'època- i, per últim, hi havia l'oportunitat d'eixir, d'expandir-se, d'oblidar per unes jornades la misèria que tenallava la vida quotidiana. Com va argumentar Simone Weil, en observar una processó de dones en la costa portuguesa, la religió catòlica era, potser encar ho és, la religió dels pobres. I si alguna cosa no mancava en la societat valenciana de la primera postguerra era, precisament, la pobresa, una misèria general i sense escletxes entre la classe obrera.

Les reaccions dels individus i dels col—lectius humans davant situacions extremes no deixen d'oferir comparacions, tot i que eixes reaccions abasten èpoques històriques tan dispars com la dels anys quaranta i l'actual. És cert que, en aquells anys, quan no hi havia queviures ni, no ens enganyem, diners, la societat valenciana trobava en les celebracions festives una mena de vàlvula d'escapament a la tensió política emanada de la dictadura franquista. En els temps que corren, i més després de la frustració que ha suposat la cancel—lació de les festes, el consol ha vingut per via de la compra compulsiva de muntanyes d'aliments i tones i tones de paper higiènic per a previndre la duresa de temps incerts. Quelcom totalment inconcebible i increïble per a la societat i no sols la valenciana o l'espanyola, de fa seixanta anys.

No deixa de ser sorprenent.